Membres de l’Ensemble Recherche i Hèctor Parra, durant el concert

Una setmana com la passada no es dóna sovint en el panorama de la música clàssica del país. Sota el paraigua del Festival Mixtur, que es va desenvolupar entre el 21 d’abril i l’1 de maig a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats, la ciutat de Barcelona va bullir de música contemporània i va tenir la sort de comptar amb concerts de dos dels conjunts de referència en aquest àmbit. L’Ensemble Intercontemporain, fundat per Pierre Boulez i estretament vinculat a l’IRCAM, l’institut de recerca sonora i musical de París, on treballen desenvolupant música i possibilitats sonores colze a colze amb compositors i sonòlegs. I l’Ensemble Recherche, conjunt amb més de trenta anys d’història i vinculat a l’Orquestra Barroca de Friburg, una de les principals formacions del seu àmbit a nivell mundial, els quals desenvolupen projectes conjunts. A banda d’això, fins a divuit concerts, amb el també històric BCN216, taules rodones, tallers, converses i jam sessions. I coronant-ho tot, la residència d’Hèctor Parra al Palau de la Música i a l’Auditori de Barcelona, espais on confluïen tots aquests elements.

Si el concert de l’Ensemble Intercontemporain al Palau de la Música el dijous 28 d’abril comptava amb dues de les seves obres, Sirrt die Sekunde (2008) i Moins qu’un souffle à peine un mouvement de l’air (2012), el dissabte 30, a L’Auditori, l’Ensemble Recherche li dedicava tota la primera part amb quatre composicions.

Dues, Stress tensor i Early life, tenen una forta càrrega conceptual i estan lligades al misteri de l’existència. En Stress tensor, Parra explora aquest misteri en l’energia que genera la relació entre cossos. Ens parla de la seva interacció i ens mostra com, a partir de l’addició d’elements, es generen una sèrie de relacions que són molt més fortes que les parts per separat i que es troben, parafrasejant el mateix Parra, en la base del gaudi estètic i científic. L’Ensemble Recherche interpretà l’obra amb un sentit de la mètrica similar al swing del jazz, caminant tots junts amb un gran sentit de la flexibilitat, però alhora sent precisos en els seus atacs i amb una varietat tímbrica espectacular.

En Early life aborda el gest primigeni que dóna vida a l’ésser i, amb ell, a la consciència. Una vida que consta d’un context previ, el de l’argila, la cristal·lització mineral de la qual, representada per trio de corda amb piano, és el pecat original. D’aquest context sorgeix la vida en forma de línies corbes de l’oboè, d’una expressivitat aclaparadora, amb un fraseig ferotge però tendre i gran varietat de recursos tímbrics punyents i infinitament emotius. I un tutti final en el qual hem d’acceptar que la vida és tant text com context, que no hi ha diferències.

I dos trios per a violí, violoncel i piano, Knotted fields i Wortschatten, en els quals Parra ens mostra un registre més proper a la tradició clàssica. Basats en la línia melòdica com a estructuradora de l’esdevenir musical, amb el concepte de trobada i independència delimitant la relació entre les diferents veus, les obres contenen una música que, tot i partir de premisses d’investigació i exploració de les estructures clàssiques i del concepte de flux temporal, són profundament expressives i apel·len a allò més emocional. Ho fan a través de les línies melòdiques, però també amb una gestualitat que ve a ràfegues, a estones brutal i a estones càlida, i amb la cerca de regions tímbriques extremes que els músics saberen trobar amb convicció i sense estralls.

La segona part del concert no prometia ser menys emocionant. L’Ensemble Recherche presentava Schnee, l’obra que Hans Abrahamsen va escriure per al mateix Ensemble el 2008, i amb la qual es proposava explorar exhaustivament totes les possibilitats d’un univers basat en un temps relatiu, que tant pot anar endavant com restar immòbil o moure’s en sentit invers. Un altre element present en l’obra és la voluntat de generar espais tridimensonials estereoscòpics a partir del desplaçament espacial d’imatges idèntiques, explorat ja en el camp visual, i ara portat a la música. Tot això, lligat de manera intrínseca amb una potent imatge poètica, la representació de la neu (Schnee), i amb el cànon com a principal recurs compositiu, amb el qual Abrahamsen genera tensió i distensió mitjançant la superposició d’elements iguals desplaçats en el temps. El conjunt, format simètricament amb el percussionista fent d’eix i dos grups instrumentals enfrontats a cada banda –piano i trio de corda a l’una; piano, flauta, clarinet i oboè a l’altra–, fa que l’experiència de veure l’obra en directe sigui imprescindible per entendre-la en tota la seva magnitud.

L’Ensemble Recherche va donar a Schnee una contenció sonora tensa i dramàtica, tot i els gestos plens d’energia, els atacs sovint durs i els timbres i registres extrems. Deixant que, d’una tècnica instrumental expandida, sorgissin moviments plens d’intensitat i profunditat emocional, amb el swing flexible però precís vist a la primera part. Brillants en l’empastament de seccions i d’instruments en la seva exploració tímbrica no només solista, sinó també de conjunt. I sabent equilibrar perfectament les diverses relacions que establien, des del diàleg a la dispersió i a la formació d’un conjunt fet de parts. Tot per dibuixar una neu que, de tant temps i tanta forma com tingué, s’acabà perdent en el nostre temps i espai finits, delimitats només pel somriure del percussionista que ens informava que ja havien acabat i que podíem aplaudir. Podrien haver continuat eternament.