© Alícia Martínez Bonfill

Encara ressonant en la seva veu les meravelloses funcions de Götterdämmerung al Liceu en què participà com a Wellgunde, Anna Alàs es presentà al públic del Petit Palau amb un programa exquisidament confeccionat que recorria el camí musical que portà la música del nacionalisme al Modernisme, al tombant del segle XX. Un recital que anava de Pedrell a Falla, passant per Albéniz i especialment per Granados –de qui aquest any es commemora el centenari de la mort– i també pels seus contemporanis francesos Saint-Säens i Massenet, incloent-hi fins i tot César Cui, pertanyent al Grup dels Cinc i defensor de la música russa. Un programa que, com en deia el comentari, “inclou epígons del Romanticisme, pinzellades de Belle Époque i defensors d’una modernitat amable, paral·lela a les avantguardes, que no trencava amb el passat sinó que l’assumia i revestia amb elements de la tradició i el folklore”. Una aproximació a la música –sobretot al lied o cançó– dels inicis del segle XX ben diferent i que ens obre la perspectiva, certament, més enllà de les avantguardes.

Si a més es pot comptar amb una cantant com Anna Alàs i amb l’acompanyament pianístic d’Albert Guinovart, el resultat és òptim. La mezzosoprano, nascuda a Terrassa el 1980, es posseïdora d’una veu molt interessant, rica en harmònics, amb un punt de vellut i una facilitat destacable per a l’agut, que sumat a una especial gràcia interpretativa i una dicció clara en les diverses llengües que abordà en fan una veu per tenir en compte els pròxims anys a casa nostra.

El recital s’inicià amb dues peces del cicle La primavera de Pedrell –“De celístia matinera” i “Cançons d’amor que he dictades”–, que assentaren les bases d’una primera part interessant, seguida per la interpretació amb bon fraseig i bones dosis de gràcia de L’attente de Saint-Säens. Nascut el mateix any que el compositor francès, el 1835, s’interpretà en la mateixa línia “Je n’en ai jamais aimé qu’une” de César Cui, a fi de passar després a la bella Chanson andalouse de Massenet, en què la mezzo exhibí bon gust en les modulacions vocals i una bona predisposició actoral. Més romàntica es mostrà en “Zur Rosenzeit” de Grieg, tot finalitzant una primera part amb dues de les Sis balades íntimes d’Albéniz, “La lontananza” i “Una rosa en dono”, amb un marcat ambient de cançó de saló.

Com a transició entre les dues parts, Guinovart interpretà el seu Homenatge a Granados, consistent en una selecció dels seus Valsos poètics, que Guinovart compongué fa alguns anys i que interpretà amb bon ofici, el mateix que tingué en l’acompanyament de les exquisides Tonadillas en estilo antiguo de Granados, que Alàs interpretà amb gran gràcia i musicalitat, i mostrant així la seva facilitat per a l’agut en “El mirar de la maja”. Igual de còmoda es trobà en les tres peces seleccionades de Canciones amatorias: “¡Llorad corazón, que tenéis razón!”, “Descúbrase el pensamiento de mi secreto cuidado” –de terç greu poderós– i “Gracia mía”. Les tres Cançons catalanes, també de Granados, van permetre a Alàs exhibir unes bones agilitats vocals. Tancà el recital amb dues de les Siete canciones populares españolas de Falla: “El paño moruno”, més sofisticada que l’efectista i recurrent “Polo”, que sonà, en veu d’Alàs, més acurada. Davant l’aplaudiment sincer del públic que tímidament omplia el Petit Palau, la mezzosoprano repetí la simpàtica “El majo tímido” de Granados. Una vetllada, que dins del Cicle Intèrprets Catalans, va sumar-se a l’homenatge a Granados que s’està duent a terme aquest any i que ens va permetre saber més d’aquesta cantant catalana de la qual esperem poder sentir més coses, tant al Palau com al Liceu.