L’arribada dels barrocs (els directors dels conjunts d’instruments originals) a les grans orquestres simfòniques va ser un procés lent. Com sempre pioner, Nikolaus Harnoncourt va crear suspicàcies als dos bàndols ( traïdor i intrús devien ser els epítets que devien pensar a banda i banda) abans de guanyar-se l’admiració general i obrir un camí que molts altres transitarien. Amb sort diversa, perquè no tothom està preparat per sortir de la zona de confort del grup creat a imatge i semblança d’un mateix per passar a treballar dins d’estructures més rígides. El procés, tanmateix, ha permès que les simfòniques recuperessin, amb més cura estilística, un repertori que havia esdevingut territori exclusiu de les formacions historicistes.

El camí de Jordi Savall per arribar al podi de l’OBC ha sigut llarg, fins i tot tenint en compte que el director igualadí ha tingut una experiència limitada amb orquestres tradicionals. L’OBC, per la seva banda, ja ha treballat amb músics provinents de la música antiga (com l’enyorat Christopher Hogwood en el desaparegut Festival Mozart). Per al seu debut amb la formació, acompanyat del fidel Manfredo Kraemer com a concertino convidat, Savall ha sigut hàbil en la tria d’un repertori brillant i agraït que, en certa mesura, ha permès dissimular el resultat no del tot reeixit de l’experiment.

Atacs imprecisos podien indicar, de forma no excloent, tant manca d’assajos com entesa no perfecta entre director i orquestra, però el problema principal va ser de concepció. Una articulació àgil i temps vius no sempre anaven acompanyats de la necessària claredat en el so, per exemple en una Suite núm. 3 de Bach de discurs gruixut, si bé en la cèlebre Ària Savall va defugir l’ensucrament pseudoromàntic. Les coses van rutllar millor en aquesta intranscendent delícia mozartiana que és la Serenata Notturna KV239, tot al contrari que en un Concerto grosso núm. 12 de Geminiani amb una corda no gaire ben ajustada. Però no hi ha mal que una bona trompeteria no pugui exorcitzar, i la Música per als reials focs artificials de Händel va complir a la perfecció la seva missió. La partitura admet millor un inflament simfònic, encara que Savall no va controlar gaire la desequilibrant potència dels metalls moderns. Rameau amb el públic picant de mans va tancar un concert irregular.