SONS D’ORQUESTRA MODERNA

Entregat com està al seu treball de director d’ensembles de música antiga, el mestre d’Igualada no havia tingut ocasió de treballar amb l’OBC. La il·lusionant oportunitat ha sigut ben aprofitada i els integrants de la formació s’han implicat a fons durant els assajos en la immersió en els conceptes de so del mestre aplicables a una orquestra moderna.

La curiositat per veure els resultats d’aquesta iniciativa amb un programa d’obres clàssiques i barroques va fer que l’Auditori s’omplís.

L’inici amb la Suite per a orquestra, número 3 de Bach va escalfar l’ambient. Després de la llarga obertura, la recreació de la cèlebre ària, amb la seva melodia captivadora i embolcallant, va posar a prova l’ajust del treball del director amb la corda i també amb els vigorosos metalls i la percussió. El ritme cerimonial de les dues gavottes i el breu bourrée i de la guigue van tancar clamorosament la peça.

DESPLEGAMENT EQUILIBRAT

El pas per la Serenade en re major de Mozart, amb una estructura formada per un quartet i una orquestra de corda amb timbals, va resultar més convencional. Hi va haver brillantor en el Concerto grosso, número 12, La follia, versió de Geminiani de l’obra de Corelli, en què van lluir els dos solistes de violí dins de la diversitat rítmica i melòdica del conjunt.

L’espectacularitat va arribar amb Els reials focs artificials de Händel, amb un equilibrat desplegament entre la corda i els explosius metalls i timbals. Per tot plegat, va ser una vetllada estimulant.