Cerca de crítiques

Enquesta

Alàs, Guinovart, Granados. Admiracions mútues

27/4/2016 |

 

Programa: Anna Alàs i Albert Guinovart

Lloc i dia:Petit Palau de la Música

Dijous 21 d’abril tornàvem al Palau per tercera setmana consecutiva per escoltar un recital de cançó; de vegades els astres ens fan aquests regals inesperats al calendari. Si en les dues ocasions anteriors els cantants eren dues figures consagrades, Mark Padmore i Matthias Goerne, aquest cop assistíem al debut en recital, al Palau de la Música, d’una jove cantant, la mezzosoprano Anna Alàs. El concert, al Petit Palau, s’emmarcava dins del cicle Intèrprets Catalans i acompanyava la cantant un pianista experimentat, Albert Guinovart.

El programa estava plantejat com un homenatge a Enric Granados, un més en el centenari de la seva mort, i incloïa tant obres seves com de compositors a qui ell havia admirat o que l’havien admirat, com explicaven els intèrprets al vídeo de presentació del concert. Així, el programa era una mosaic de compositors i llengües: català (Pedrell i Granados), francès (Saint Saëns, Cui i Massenet), alemany (Grieg), italià (Albéniz) i castellà (Granados i Falla), que ens va permetre tastar ni que fos un petit mos, una o dues cançons, d’alguns compositors que no sovintegen als recitals, abans de centrar-nos (després, en el cas de Falla) en l’obra de l’homenatjat. A aquest reguitzell de peces cal afegir una selecció dels Valsos poètics (homenatge a Enric Granados) compostos (i interpretats en aquesta ocasió, és clar) per Albert Guinovart.

Anna Alàs, a qui vam poder escoltar fa unes setmanes en un context molt diferent, interpretant una de les filles del Rin en les funcions d’El capvespre dels déus del Gran Teatre del Liceu, deia també al vídeo de presentació que interpretava per primer cop la major part de les peces del programa i segurament per això va aparèixer a l’escenari el temut faristol. Tenint en compte que ens trobàvem davant una primera interpretació, les sensacions que va deixar la cantant van ser bones. La veu té un timbre càlid i es mou amb amb facilitat per tot el registre, com va mostrar per exemple, a Descúbrase el pensamiento de mi secreto cuidado, de les Canciones amatorias de Granados, tot i que ocasionalment la veu s’enfosqueix de manera artificial als greus. El que va mancar, en general, va ser expressivitat; les Tonadillas, de les quals vam escoltar-ne quatre, demanen una gràcia i una espontaneïtat (que poso en cursiva perquè és qualsevol cosa excepte espontània) que en aquest recital van quedar curtes; en canvi, en els moments que la cantant va desfer-se del llast de la partitura (per exemple a les dues cançons de Falla, El paño moruno i Polo, o a la repetició d’El majo tímido, oferta com a propina), el cant va ser molt més expressiu i alliberat; és qüestió de temps que Anna Alàs faci seves aquestes obres. Pel que fa a Albert Guinovart, va ser un bon acompanyant en un programa en que el piano, ni que només fos per Granados i Falla, tenia un protagonisme especial, protagonisme reforçat per l’oportunitat d’escoltar una obra interpretada pel seu autor, uns Valsos poètics que sí, tenien reminiscències de Granados i, sí, sonaven inconfusiblement a Guinovart.

Deia al començament que per tercera setmana consecutiva assistia a un recital de cançó al Palau. El primer cop els espectadors vam disposar dels textos i les traduccions de les obres al programa de mà; el segon, com que la projecció dels vídeos de Kentridge no era compatible amb mantenir els llums encesos, els textos estaven disponibles a la pàgina web; aquest tercer cop, ni rastre dels textos, ni en paper ni en format digital. Quin criteri segueix el Palau amb els textos dels recitals?

Sílvia Pujalte
Núvol