Cerca de crítiques

Enquesta

La West Eastern Divan Orchestra de Barenboim a l'Auditori

5/8/2004 |

 

Intèrprets: West Eastern Divan Orchestra, dirigida per Daniel Barenboim.
Lloc i dia: Auditori (Barcelona), 2 d'agost 200

«No hay discurso», va dir Daniel Barenboim en acabar el concert que va oferir dilluns a l'Auditori, davant d'un públic entusiasmat i amb les mans destrossades de tant aplaudir. I és que a aquest gran mestre de la batuta no li calen les paraules. Amb una elegància i un domini sense parangó va desplegar el Concert per a piano i orquestra núm. 3 en do menor, op. 37, de L.V. Beethoven, que va fer les delícies dels espectadors. Vestit de rigorós negre com correspon a un mag de la seva categoria, el director argentí va dirigir i tocar el piano simultàniament, a més sense partitura. Fins i tot li va quedar temps per eixugar-se la suor amb un mocador de tant en tant.

Un prodigi, però, que anava en detriment de la seva interpretació al piano. Tot i ser brillant -això ningú no ho posa en dubte-, semblava que no s'implicava a fons a l'hora de tocar les notes del seu instrument. Com si, concentrat a dirigir la resta de músics, no es pogués entregar en cos i ànima a la partitura. Se li perdonava, però, perquè el resultat, per a l'auditor, era igual d'excel·lent.

En el seu debut a l'Auditori, la West Eastern Divan Orquestra, formada per joves músics israelians i palestins, va estar a l'altura del prestigiós director i va oferir una interpretació intensa i impecable. Sobretot va prendre protagonisme en la segona de les composicions del repertori, la Simfonia núm. 5 en mi menor op. 64, de P.I. Txaikovski. En simbiosi total amb el seu mestre, els músics de l'orquestra, sobretot les cordes, es movien i es contorsionaven al ritme trepidant de les notes de l'Andante-allegro con anima com si fossin un sol cos viu, talment un exèrcit de violins. El resultat d'aquesta coreografia espontània era un efecte molt potent, no només sonor, sinó també visual. Una prova també que, en l'art, no hi ha ni nacions ni fronteres. És el miracle antibel·licista de la música, que contrasta amb les informacions que arriben de Palestina de terribles carnisseries en la guerra israelianopalestina. Al final del concert, i com és normal després de tantes emocions, el públic no es resignava a marxar. Satisfet i aclaparat per l'ovació interminable dels espectadors, Barenboim va regalar un parell de composicions més a l'auditori barceloní: el Vals trist de Sibelius i l'obertura de l'òpera de Verdi La forza del destino.

Valèria Gaillard
El Punt