Cor Vivaldi (foto d’arxiu)

LES QUATRE ESTACIONS DEL COR VIVALDI. Concert de primavera. Cor Vivaldi. Veus masculines del Cor de Cambra Anton Bruckner. Brunnsbo Musikklassers Flickkör (Kicki Rosen Bejstam, directora). Ariadna Ruiz, soprano. Néstor Pindado, baríton. Josep Buforn i Josep Surinyac, piano a quatre mans. Dir.: Òscar Boada. Un rèquiem alemany de Brahms. AUDITORI AXA. 16 D’ABRIL DE 2016.

Òscar Boada és un home a qui agraden els reptes. Per això quan fa uns mesos va presentar la temporada del Cor Vivaldi, no va sorprendre que anunciés que s’enfrontaria a Un rèquiem alemany de Brahms, tota una “catedral de la música”, tal com ell mateix va definir l’obra en la presentació del concert. Fa temps que les veus infantils de l’Escola IPSI treballen obres per a cor mixt amb la col·laboració, en cada cas, d’una selecció ad hoc de tenors i baixos. I més enllà de la idoneïtat d’interpretar música tan exigent amb instruments tan delicats, els resultats avalen l’experiment –si se’n pot dir així– i honoren la voluntat de Boada de donar a conèixer de primera mà als seus cantaires el gran repertori coral. Per tot això, l’èxit obtingut amb el Rèquiem de Brahms significa un graó més en aquest camí d’autoexigència.

Des del primer acord el Cor Vivaldi va demostrar un coneixement profund de la partitura i, a mesura que anaven arribant, en va superar les exigències amb prestacions pròpies dels millors cors adults. És cert que la trentena de nenes (i tres nens) van acusar el cansament que la mateixa obra comporta –fins a quatre cantaires van deixar l’escenari en algun moment del concert–, però la projecció aconseguida en els registres aguts no tenia res a envejar a les cordes de sopranos de determinats cors mixtos, fins al punt de deixar en evidència, en alguns moments, les veus masculines d’un Cor de Cambra Anton Bruckner reforçat –particularment la corda de tenors, que no estava a l’alçada dels seus companys.

En el capítol dels solistes, Néstor Pindado va defensar la seva part amb elegància i dignitat, però va patir-ne les dificultats. La tessitura i bellesa tímbrica hi són, però Brahms també demana un cos a la veu que Pindado segurament desenvoluparà amb el temps i que ara potser hauria ofert millor un cantant de més edat o més avesat a treballar el repertori romàntic.

Per la seva banda, una jove Ariadna Ruiz de setze anys va assumir amb facilitat insultant el solo del cinquè moviment. I és que Boada sempre sol confiar –si pot– les intervencions solistes femenines d’aquest tipus d’obres a membres del seu Cor. Diu que ho fa per contribuir al clima sonor del conjunt, però la veritat és que, de passada, llueix efectius.

Brillants els pianistes Josep Buforn i Pep Surinyac en l’acompanyament de piano a quatre mans –l’arranjament del Rèquiem conegut com a “versió de Londres”–, que van aconseguir fer oblidar la manca d’una orquestra i van proveir en tot moment el suport harmònic necessari per a la bona marxa del Cor, sempre atents a la direcció enèrgica i expressiva del mestre Boada.

Pel que fa al format del concert, cal agrair la projecció dels textos –alerta, però, amb les faltes d’ortografia!–, així com les explicacions introductòries del director, si bé la profusió de detalls i exemples sonors a càrrec del Cor pràcticament van convertir l’audició en un concert pedagògic –tot i que no ho era– i van allargar de manera innecessària la durada de la vetllada fins a dues hores i mitja. Cal incloure en aquest minutatge l’actuació d’un cor infantil suec a tall de pròleg –dues cançons d’autors nòrdics– i la intervenció d’una representant d’Amnistia Internacional, ja que els beneficis del concert anaven destinats a l’ajut als refugiats de guerra. També un intermedi excessivament llarg, que sens dubte els cantaires devien agrair, però que interrompia bruscament la concentració necessària per gaudir d’una obra com Un rèquiem alemany.

Amb tot, en acabar merescudíssima ovació del públic que pràcticament va omplir l’Auditori Axa per ser testimoni de la superació del repte.