Dos grans talents units per donar un nou impuls narratiu a una de les obres més importants de Schubert: el cicle de 24 cançons de Winterreise (Viatge d’hivern). El glaçador camí pels poemes de Wilhelm Müller ha buscat en aquesta ocasió alguna cosa més que el poderós registre de Matthias Goerne. La participació del sud-africà William Kentridge, recreant amb les seves animacions els intensos moments d’aquests lieder, influeix en excés en el resultat de la producció presentada a Palau 100.

Des de l’estrena al Festival d’Ais de Provença, el 2014, el muntatge ha tingut un ampli recorregut que l’ha dut a Barcelona, on ha donat el tret de sortida a la iniciativa de Barcelona Obertura per promocionar l’oferta de música clàssica a la ciutat.

Els militants de la religió schubertiana, de la qual Goerne és profeta principal, van assistir en massa al recinte modernista. Els seus recitals a la Schubertíada de Vilabertran han fet que la seva presència sigui sempre un esdeveniment. En aquesta ocasió s’hi afegia l’al·licient d’un experiment que podia potenciar la força de les seves interpretacions o bé diluir-la.

I hi va haver una mica de tot. Quan els camins narratius (entre les coloristes imatges de Kentridge i les modulacions de la veu de Goerne) convergien, el resultat era brillant. Però quan el flux accelerat de les imatges centrava massa l’atenció de l’espectador, l’expressivitat del cantant perdia efectivitat. En aquest sentit, la unió va resultar complexa i va provocar debats entre partidaris de la proposta i els que prefereixen el Goerne íntim.

Tot i així, la vetllada va concloure amb aclamacions a un artista únic. L’absència de sobretítols amb les lletres de les cançons i els inacceptables sorolls a la sala també van perjudicar l’espectacle.