Cerca de crítiques

Enquesta

Tenim l’obligació de viure plenament

12/4/2016 |

 

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya oferí aquest cap de setmana la primera Gala de Presentació de la Temporada 2016-2017, on vam poder sentir un tastet de la música que ens durà el curs que ve en un concert guionitzat i dirigit escènicament per Paco Mir, i amb la presència dels actors Sílvia Bel i Pep Munné així com nombrosos solistes convidats i membres de la pròpia orquestra.

Fa uns dies, els responsables del que es vol construir com la “orquestra del país”, presentaven la propera temporada musical; ho explicàvem aquí mateix. Una temporada que plantejarà reptes importants a l’OBC, segurament el primer la consolidació del lideratge del seu titular Kazushi Ono i la construcció d’un so i projecte d’equip que realment faci vibrar el públic de l’Auditori. Com dèiem, uns programes que volen ser apostes segures vestides de desafiament, vàries “primeres vegades” com la tercera de Txaikovski o projectes impactants com la colossal Simfonia núm. 4 de Xostakóvitx en col·laboració amb l’Orquestra del Teatre Mariïnski. Preponderància del repertori romàntic afí als gens dissimulats interessos estètics d’Ono, amb Brahms, Bruckner, Mahler, Verdi i Wagner entre d’altres. Valentí Oviedo presentava la gala apel·lant a l’èpica dels setanta anys d’història de l’orquestra i de la voluntat de l’equip d’atreure el públic a la sala i despertar l’interès per la música simfònica en una temporada plantejada com una muntanya russa d’emocions. L’eslògan de la presentació és explícit i apel·la a l’oient: “Atreveix-te a viure emocions intenses”.

És molt possible que la manera de fer-ho, amb propostes atractives com el concert de música minimalista o l’exitós OBCinema provoquin cert escepticisme a la parròquia, quan no directament facin arrufar els nassos selectes que esperin plats més contundents. El mateix format de la gala plantejava aquesta qüestió: un popurri de la temporada amb projeccions de vídeo i actors. Personalment, em sembla un esforç encomiable per a donar la benvinguda a la temporada i engrescar el públic amb un format fresc i atractiu. És realment difícil teixir un espectacle integrat per tantes peces diferents (se’n tocaren moltes!) i que no quedi com una macedònia inconnexa de fragments sense sentit. En canvi, considero que es féu amb gust i que la juxtaposició de “tràilers musicals” funcionà bé gràcies a la disposició de Mir en dosificar el tempo narratiu de la gala amb les intervencions de Munné i Bel llegint la correspondència dels compositors i donant sentit a la música interpretada. Tanmateix, era una aposta arriscada sobre la qual no s’esvaïren certs dubtes, tal dia com avui, impossibles de respondre donada l’excepcionalitat de la proposta.

“Sabeu què és la por?” deia un greu Xostakóvitx en una carta que es llegí. El concepte de la gala era convertir l’Auditori en una sala imaginària on els grans compositors poguessin dialogar entre ells al voltant de la naturalesa de la música. En certa manera era possible, la música parla per ella mateixa, i les cartes donaren vida sobtada a la veu dels seus autors en una hipotètica conversa conduïda i acotada pel guió. La por, segurament, era que l’orquestra no respongués: una OBC migrada d’efectius i amb visibles reforços, i naturalment sense Ono, s’esforçà per tirar endavant l’eclecticisme del programa. La flagrant manca d’intensitat emocional mostrada en el Xostakóvitx, una gèlida i impersonal obertura del Tannhäuser wagnerià o l’afinació inestable en les cordes en el Concert per a violoncel i orquestra en La menor de Schumann… com ho hem de llegir? És simptomàtic del que sentirem la temporada que ve o bé és resultat d’una preparació “exprés” de molts fragments estèticament diferents que obligava l’orquestra a canviar la mentalitat cada cinc minuts (i segurament sense un treball veritablement intensiu previ de preparació)? És impossible de respondre i segons l’optimisme de cadascú es podrà dir si confiem o no en que, quan arribi el dia “de debò” aquest treball i aprofundiment s’haurà fet.

“Una simfonia és un món”, deia Mahler, l’efecte pel públic era de notable coherència, però per l’orquestra devia ser de bojos alternar la intensitat ensucrada del Concert per piano i orquestra núm. 1 en Si bemoll menor de Txaikovski, o la profunditat de Brahms, amb els somrients frasejos de Haydn. Sigui com sigui, i per ser justos, l’orquestra entrà en efervescència en els concerts de Grieg i Sibelius, esclatant també amb els dos fragments del Rèquiem de Verdi de la mà d’una entregada massa coral formada pel Cor de Cambra de Granollers i la Coral Cantiga. En general, doncs, l’orquestra es mostrà correcta, com també ho foren les destacables participacions dels solistes convidats: Marc Heredia i Carles Marigó al piano, Joel Bardolet i Giovanni Fabris al violí… molts d’ells eren propis membres de l’OBC (tocaren també José Mor, Christian Farroni i Magdalena Barrera) que s’enfrontaren a tirar endavant els grans concerts del repertori universal i en sortiren notablement airosos. És a dir, el nivell hi és. La gran pregunta és si l’apel·lació a atrevir-se que fan al públic també la faran seva.

Segurament, aquest dubte no existiria si, precisament, no s’acusés l’OBC d’aquesta irregularitat i, sobretot, manca d’implicació emocional. La interpretació de l’orquestra, pel que fa els frasejos i el domini de les dinàmiques, es mostrà plana, asèptica, no tant concentrada en mostrar-se en l’esmentada muntanya russa com en assegurar que la vagoneta no descarrilés. Ho repetim per enèsim cop: aquesta gala feta de trossets no era el millor terreny per a jutjar una OBC que tindrà una temporada sencera per a demostrar que allò a que ens cridava Beethoven no era façana. El geni de Bonn clama que “Tenim l’obligació de viure plenament”. Crec que tots desitgem poder gaudir d’una orquestra entregada amb passió a la seva feina, i m’aventuro a dir que els eventuals errors a priori impropis d’un grup professional serien perdonats amb més benvolença si el públic captés aquesta entrega en lloc d’una “interpretació funcionarial”. Sense dubte, l’OBC té potencial per a fer-ho, i no m’atreveixo a jutjar si les decisions preses pels gerents i programadors (tant pel que fa a repertoris com per donar la batuta a una patum internacional) són les adequades per a encaminar el so de la nostra orquestra. En tot cas, les cartes de Wagner et contagiaven un amor a la música difícil de dissimular; nosaltres, doncs, estimarem la música, estimarem simplement; viurem plenament. Al cap i a la fi és un deure, i ho diu Beethoven. En la deliciosa arcàdia musical on ho farem, esperem trobar-hi l’OBC fent-ho amb nosaltres.

Martí Marimon
Núvol