Cerca de crítiques

Enquesta

Valer Sabadus debuta a Catalunya

5/4/2016 |

 

Programa: Carlo Broschi

Carlo Broschi, àlias Farinelli, va ser un castrat del segle XVIII que en temps moderns s’ha donat a conèixer al gran públic gràcies a la pel·lícula que porta el seu sobrenom com a títol. Valer Sabadus, un jove contratenor a l’alça, molt ben acompanyat pel Concerto Köln, aquesta setmana a l’Auditori ens va fer reviure la música a l’entorn del cèlebre castrat. Una música que passava, en bona part, per la cort de Felip V, a Madrid, on Farinelli va establir-se.

Per aquest motiu en el programa hi figuraven dos autors espanyols com José de Nebra o Juan Marcolini, amb unes quantes peces que incloïen les castanyoles. Concerto Köln van començar amb L’Endimione, de Nicola Conforto, una mica freds, però de seguida es van posar a to a partir de la segona peça, una simfonia de Johann Adolf Hasse, que van abordar amb l’energia i el brio que requereix el barroc. Després van venir unes seguidilles de José de Nebra, on van aparèixer per primer cop les castanyoles. Concerto Köln és una formació que toca sense director, amb un estil apassionat, fent contrastos sonors molt marcats, amb l’exageració i la teatralitat tan característiques del barroc.

Al final de la primera part va aparèixer, per fi, Valer Sabadus, que ens va delectar amb dues àries de Geminiano Giacomelli, un compositor que caldria reivindicar més, pertanyents a les òperes La Merope i Adriano in Siria. Sabadus és un contratenor excepcional perquè si hom tanca els ulls seria capaç de dir que és una dona qui canta. Posseeix una veu pura i cristal·lina i té un estil completament apol·lini, marcat per la finor i la delicadesa, que fa joc amb la seva figura, tan prima que sembla que s’hagi de trencar. La veu de Sabadus no té a penes cap escletxa que denoti masculinitat i aquesta puresa, lluny de semblar artificial, fa que escoltar-lo sigui una autèntica delícia.

A la segona part es va repetir l’esquema de la primera: l’orquestra va tocar tres peces instrumentals, força diferents, i al final va tornar a a aparèixer Sabadus. Cal destacar el Baile de las máscaras, de Francesco Corradini, una obra de caràcter popular, festiu i juganer que va contrastar amb l’ària següent, “Alto Giove” de Porpora, potser la peça més famosa de tot el concert. Valer Sabadus va tornar a exhibir aquella puresa vocal fascinant, i també mesura, va cantar sense cap mena d’exageració estilística o de caràcter, amb una línia homogènia i delectant-nos amb la seva veu que alguns titllen d’andrògina.

L’ària final del concert va ser del germà de Farinelli, Riccardo Broschi, “Al dolor che vo sfogando”, una ària de lluïment, malgrat que és musicalment poc reeixida. Sabadus va interpretar-la amb una afinació perfecta, i va fer gala d’una tècnica sòlida que li va permetre fer tot tipus d’ornaments musicals. De propina va interpretar l’ària “Crude furie”, de Serse, de Händel, on li va faltar un punt de temperament dramàtic, i és que a Sabadus se’l nota més còmode en les àries lentes perquè és on pot fer més gala de la bellesa del seu estil i la seva línia de cant elegant i depurada.

Valer Sabadus no és un contratenor més, sinó que deixarà empremta perquè la seva feminitat vocal el diferencia de tota la resta de col·legues. Té una veu que s’assembla més a la d’un castrat que a la d’un contratenor que canta amb falset. Si la reina va fer anar Farinelli a la cort de Madrid perquè la seva veu d’or calmés les depressions del rei, potser en l’actualitat la veu prodigiosa de Valer Sabadus faria el mateix efecte.

Elsa Álvarez Forges
Núvol