CRÍTICA

La fascinació pels castrati que va esclatar el 1994 amb el film Farinelli, de Gérard Corbiau, lluny d'apaivagar-se amb els anys, continua mobilitzant músics i públic al voltant d'aquest període fascinant, un univers barroc ric en contrastos, refinat i exhuberant que va desvelant, gràcies a la feina d'especialistes i musicòlegs, tots els seus secrets. Un tast d'aquest món acolorit i espurnejat vam poder assaborir dijous a L'Auditori de la mà d'un dels contratenors més en boga del moment: Valer Sabadus. El jove romanès actuava per primer cop a l'Estat, i davant l'expectativa que generava, va començar a cantar amb un posat tímid i contret, aferrant-se a la partitura. De mica en mica, però, va anar agafant volum i –tot bufant de tant en tant per treure's el serrell de la cara en un gest ple d'encant– va acabar posant-se el públic a la butxaca en el bis amb Crude Furie de Haendel. Sabadus canta amb una veu natural plena de matisos, dringadissa i lleugera. És una veu que transmet sensualitat i joventut. Amb tot, per moments quedava poc potent, si bé és cert que L'Auditori no és el lloc ideal per escoltar música antiga.