Cerca de crítiques

Enquesta

Minkowski ressuscita Mozart

1/4/2016 |

 

Programa: Marc Minkowski i Les Musiciens du Louvre

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 

Aquesta setmana Marc Minkowski, al capdavant de la seva orquestra habitual, Les Musiciens du Louvre, ens va fer endinsar en el Mozart més crepuscular amb un programa titulat El testament de Mozart. Va ser un viatge pels darrers köchel del compositor austríac, que va incloure peces tan mítiques com el Concert per a clarinet, KV 622, i evidentment, el famós Rèquiem, KV 626.

Minkowski va decidir a consciència convertir el concert en un viatge gairebé místic al món dels morts. Va dirigir de manera ininterrompuda les peces de cada part del concert, enllaçant-les amb elegància i naturalitat. La primera peça del programa, l’Adagio i rondo en do menor per a harmònica de vidre, flauta, oboè, viola i violoncel, KV 617, és una obra molt rara de sentir, atès que un dels cinc instruments del quintet és del tot inusual. L’harmònica de vidre, inventada per Benjamin Franklin el 1761, és un instrument d’allò més curiós que sona a partir del contacte entre els dits mullats i el vidre. Habitualment, les dues peces que Mozart va escriure per a harmònica de vidre s’interpreten amb altres instruments que la substitueixen, però en aquesta ocasió Thomas Bloch va ser l’encarregat de fer-la sonar, al costat dels altres quatre instrumentistes, sota la direcció atenta de Minkowski.

Sense aplaudiments i amb la batuta encara aixecada, va fer acte de presència la soprano Chiara Skerath per interpretar l’ària de Pamina, de La flauta màgica, KV 620. Skerath té una veu fosca i vellutada, una dicció perfecta i, a més a més, canta amb molt de gust i té un agut fàcil. La seva elegància estilística recordava la mítica Lucia Popp, que també va interpretar aquest paper en força ocasions. Minkowski va optar per dur l’ària a un ritme apressat, sense recrear-se en el dolor de la princesa. Després del KV 620 va venir el 622, el meravellós Concert per a clarinet en la major, interpretat per Nicolas Baldeyrou amb un instrument d’època, com també ho són els de l’orquestra. Va ser una execució clara, diàfana, tècnicament immaculada i que desprenia aquella aura de serenitat inherent a aquest concert, especialment l’Adagio. En el rondo final, que tant recorda la segona ària de Dorabella a Così fan tutte, Baldeyrou va exhibir un so polit i vellutat i una gran nitidesa en l’execució de les notes més ràpides.

La segona part del viatge va començar amb l’obertura de La clemenza di Tito, KV 621, en què el so de l’orquestra es va fer més brillant i expansiu. Veritablement, Minkowski va trobar l’equilibri perfecte entre una interpretació d’època i una de moderna, ja que el so no era ni massa pla i auster ni massa brillant i expansiu. Va ser un Mozart clàssic, contingut, però vital, místic i fins i tot solemne. La interpretació del Rèquiem KV 626 va ser gairebé catàrtica. Minkowski va optar per marcar grans contrastos entre les diferents parts de l’obra. Així, després d’un Introitus auster, va sonar un Kyrie més contingut del que estem acostumats a sentir, amb el qual va fer un contrast brutal el Dies Irae, d’una gran violència. Després, el Tuba mirum va ser dolç i el Recordare va sonar subtil i delicat. En el Confutatis el contrast entre les dues parts va ser evident, i el Sanctus va sonar amb una solemnitat gairebé digna d’un temple. En definitiva, Minkowski anava avançant de manera decidida i inexorable en el viatge cap al món dels morts, com si fos el barquer Caront que ens dugués a l’Hades.

El Cor de Cambra del Palau de la Música va fer un gran paper, és una formació sòlida amb bones veus, però li falta un xic d’unitat com a conjunt. Pel que fa als solistes, vam tornar a sentir la soprano Chiara Skerath, i a més, la contralt Helena Rasker, amb una veu de greus generosos, el tenor Yann Beuron, força discret, i el baix-baríton Yorck-Felix Speer, amb una veu ampla i preciosa, però que va quedar una mica just en el registre més greu.

Acabat el Rèquiem, Minkowski, amb la batuta enlaire, i seguint la idea del viatge pels darrers köchel, va enllaçar amb la propina, que no va ser altra que l’Ave verum, KV 618, un motet curt que només desprèn espiritualitat i puresa, d’una sublimitat que transcendeix el món. Aquí es va acabar el viatge. L’òbol de Caront no ha estat mai tan merescut.

Elsa Álvarez Forges
Núvol