Cerca de crítiques

Enquesta

Reflexions després de la catarsi del darrer Götterdämmerung

20/3/2016 |

 

Programa: Götterdämmerung

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

No estava previst fer un altre apunt sobre el Götterdämmerung, tot i el fabulós Hagen de König, creia que amb l’apunt del primer dia ja estava tot dit sabent que, com és habitual, a mida que les representacions avancen tot queda més encaixat i amorosit, i per tant la cocció, sinó perfecta, acostuma a millorar molt, però és que ahir en la darrera i apostoflant representació de la darrera jornada de la Tetralogia em van venir tantes coses al cap, que algunes, les més honorables, no em puc resistir a dir-les en veu alta.

Ahir finalment el Liceu feia goig, no estava ple del tot però quasi. Que no s’hagin esgotat les localitats cada dia, diu molt poc del públic operístic en general i dels wagnerians en particular. Ens creiem o ens ho havien dit que n’érem molts més i res de res, perquè la majoria com a mínim n’hem vist dos i això vol dir que si no haguéssim repetit encara hagués estat pitjor.

Fa anys que les coses no es fan bé i el resultat el tenim ara, ja que de manera injusta, una de les millors representacions d’òpera dels darrers anys del Liceu no ha tingut la resposta esperada en 6 “escadusseres” funcions i penso que trigarem a tornar a veure un Götterdämmerung d’aquest nivell.

Al finalitzar ahir la representació i després de la primera tanda de salutacions, quan el mestre Pons va iniciar la seva sortida a dalt de l’escenari per rebre la valoració del públic, aquest va respondre unànimement amb grans mostres d’aprovació, amb aplaudiments molt intensos i una cridòria de bravos com feia temps que no s’escoltaven per a un director d’orquestra. És el just reconeixement a una feina molt difícil i complicada, injustament protestada fins aquesta temporada. Algú se l’ha d’envainar i reconèixer la injusticia comesa amb el mestre Pons, perquè ben mirat entre aquest Götterdämmerung triomfant i aquell Rheingold protestat no hi ha tanta diferència de concepte, sí de resultats, però el concepte clar, transparent i líric és el mateix. Aleshores li deien que no tenia idea de dirigir Wagner. L’únic que ha començat a canviar i no és poc, és la resposta de l’orquestra, per tant el treball fet fins ara per intentar que aquesta nitidesa sonora fos possible en una orquestra acostumada a treballar pel boc gros, ha començat a donar fruits. Estem a les basseroles però està clar quin és el camí per fer, que no refer. L’orquestra de qualitat que el mestre Pons va posar com a objectiu principal quan el va fitxar a cop de talonari l’anterior director general, està començant a donar fruits molt més tard del que s’havia previst, no pas per culpa seva, però sense recursos és impossible deixar-ho tot en mans de l’obra miraculosa de Santa Cecília.

Més enllà del rodatge assolit amb les cinc funcions prèvies a la d’ahir dissabte 19 de març i sense les mateixes pífies que el primer dia, però amb unes altres, totes venials tenint en compte l’evident implicació dels músics de l’orquestra en el que potser és el repte més gran de la temporada 2015/2016, no hi ha dubte que la recerca d’un so distingit, un equilibri, una nitidesa i una tensió, han donat els seus fruits i han demostrat als bocamolls, que les seves continues protestes i desqualificacions eren injustes i fruit de qüestions extramusicals que no m’importen i per tant, que de la nit al dia, sense recursos i comptant amb quasi la mateixa plantilla de músics, era impossible obtenir resultats immediats. Només la constància i la paciència acompanyades del coneixement i la professionalitat podien fer possible un acabament del Ring com aquest. Si el projecte hagués continuat com estava previst, l’any vinent haguéssim gaudit d’un Ring sencer notabilíssim.

Esperem que el projecte pugui seguir sense pauses i entrebancs, ja que és imprescindible incorporar músics nous i moure una mica el “establishment” per estimular els resultats. Cap director musical de la casa havia aconseguit fins  ara fer sonar l’orquestra com ahir sonava amb Josep Pons, amb errades i amb molt per fer, moltíssim, però caram quina il·lusió feia escoltar-la i quina emoció van saber transmetre en els grans moments, especialment al final, tots sota la protecció de Santa Iréne Theorin.

I és que el cas de la soprano sueca és de reclinatori, altar major i missal amb fulls de fil d’or. Hi han sopranos que canten Wagner i sopranos wagnerianes, de la mateixa manera que hi ha sopranos que canten fins i tot bé, i altres (no gaires) que a més a més interpreten el que canten, pero és que finalment n’hi ha poques que transmeten i emocionen. Doncs bé Theorin és una cantant wagneriana, que canta molt bé, transmet i emociona, per tant estem davant d’una fora de sèrie, d’una cantant no especula perquè des del primer moment que trepitja l’escenari ja és Brünnhilde, fins i tot abans de cantar, i quan ho fa ho dóna tot i per fer-ho utilitza els recursos apostoflants que té, i els utilitza tan bé que és normal que el teatre s’ensorri després del “Starke schaite” més colpidor que es pugui escoltar avui en dia i un dels més meravellosos que jo hagi escoltat mai.

La pluja de paperets de colors amb missatges d’estima quan va sortir a saludar sola amb tota la companyia al seu darrera, és la prova liceista, ben fefaent, que ja tenim una nova reina al teatre, i és que s’ha guanyat la corona amb escreix. La seva Brünnhilde a Götterdämmerung és quelcom que romandrà en la memòria de tots els que hem assistit a aquestes representacions i que citarem sovint en un futur. Se’m fa difícil pensar qui li podrà robar el títol de millor cantant de la temporada 2015/2016.

El Hagen del senyor Hans-Peter König és esplèndid, tot i que per a mi té un handicap, la veu és tan bonica que costa creure’l terroríficament malèfic, costa que faci por, i un bon Hagen ha de fer molta por (Salminen en feia, Halvarson també i no cal dir el mític Greindl). Tret d’aquest “irrellevant” matis, escoltar un Hagen que canta i no crida, que no fixa i no baladreja, ni borda quan crida als vassalls, és un prodigi miraculós. Sensacional.

La resta si fa o no fa, com el primer dia, tret que Ryan ahir va estar menys malament, que no té res a veure en estar millor. El tenor Ryan, i no és mania, té veu de Mime, i un cantant que té veu de Mime, fins i tot quan no desafina, no pot fer mai Siegfried. És una qüestió d’honor i dignitat, i emparellant-lo amb la “santa”, el resultat és encara més sagnant. No cal dir que l’excusa de que actualment no hi ha tenors per cantar Siegfried sigui acceptable, perquè no s’ajusta a la veritat, ja que tenors que cantin Siegfried amb veu més aproximada al que ha de ser Siegfried si que n’hi ha, i que no desafinin tant com Ryan, també.  El que avui en dia no hi ha són Melchior’s, Lorenz’s, Treptow’s o Svalhom’s, però “Sigfridets” sí, i Ryan per a mi mai pot ser un heroi wagnerià, mai, un nibelung condemnat a la foscor sí.

Una altra reflexió ha de ser per la màgia de Carsen i sobretot per l’incommensurable disseny de llums de Manfred Voss, capaç de crear tot un món visual fascinant. Sense cap mena de dubte sense ell Carsen no aconseguiria impactar tant.

Segurament aquesta Tetralogia vista en una lògica i desitjable continuïtat evidenciaria unes mancances que amb la distància de quatre anys des del pròleg a la representació de la darrera jornada, passen més desapercebudes. Però hi ha un abandonament clamorós d’aquell al·legat ecologista amb un Rhin post-industrial, contemporani i contaminat, a favor d’una aturada final en la referència al Tercer Reich, tan vistós con antagònic amb la contaminació del segle XXI.

A part de la corda de les Nornes, alguna seqüència de la narració s’ha trencat, però malgrat aquestes coses segurament més importants del que semblen, el Ring segons Carsen em reforça la confiança amb els directors d’escena operístics, ja que ell sempre té coses a dir, i per dir-les utilitza el teatre, mai l’enginyeria, i quan les diu bé, com és el cas, emociona. Quin mag de l’escena i el teatre en majúscules és capaç d’acabar el Ring com l’acaba ell, amb una solució tan allunyada de l’espectacularitat gratuita i tan plena de sentit teatral i d’emotivitat?

La darrera reflexió és per els propietaris dels mòbils que van sonar durant la representació i també molt especialment dirigida al senyor que he patit jo i tots els que estàvem al seu voltat durant tota la representació, ja que va decidir assistir al teatre quan allò més sensat hagués estat quedar-se a casa seva o en tot cas si volia sortir al carrer, hauria d’haver-ho fet per anar a urgències a tractar-se una tos persistent i impertinent que jo crec que s’hauria de vigilar. A tots ells només els volia dir que la meva intenció era maleir-los en públic i amb veu tan alta i molesta com l’enuig que van causar ells/elles, però com que la “santa” i el públic respectuós no s’ho mereixien, he decidit deixar-ho escrit al blog i  segurament ho llegiran més persones que els que ho haguessin escoltat amb claredat ahir al Liceu.

Trigarem a oblidar aquest Götterdämmerung, gràcies Joan.

In Fernem Land