Cerca de crítiques

Enquesta

Love is not a picture, love is an act

19/3/2016 |

 

Programa: 'Written on skin' de Benjamin

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Dimecres 16 de març el Gran Teatre del Liceu va acollir l’estrena estatal de Written on skin (2012), de George Benjamin, sota la direcció del mateix compositor i amb llibret de Martin Crimp. L’orquestra encarregada de la interpretació va ser la Mahler Chamber Orchestra. En els papers protagonistes hi va haver les veus de Christopher Purves encarnant el Protector, Tim Mead com a Angel i Boy i Barbara Hannigan en el paper d’Agnes.

Com s’escriu un relat sobre l’Edat Mitjana al segle XXI? Com es concilia una història medieval amb un llenguatge contemporani? Martí de Riquer explica que “El cor menjat” és un motiu folklòric que es va estendre per Europa entre els segles XII i XIV, i que apareix en el Decameron de Boccaccio, els Trionfi de Petrarca i en una Vida del trobador Guillem de Cabestany. Written on Skin assumeix el repte de narrar aquesta història des de la nostra perspectiva: la música i el llibret, absolutament contemporanis, constitueixen un entreteixit temporal que demostra que la foscor de les passions humanes no té caducitat. Sens dubte, el talent, intel·ligència i gust de Crimp i Benjamin van satisfer el públic del Liceu.

En l’òpera, el text, detallat i carregat de significat, juntament amb les masses sonores, complexes i senzilles a la vegada, creen un joc de miralls psicològic en què s’exploren les passions humanes. Tot aquest remolí pren com a eix un triangle sentimental en què un amor d’allò més ambigu es difumina entre la gelosia, l’admiració, la pertinença, la identitat i finalment, la venjança. Tant la música com el text estan sotmesos a la psicologia dels personatges, creant una composició absolutament orgànica. Les melodies donen forma i engrandeixen el llibret de Crimp, carregat de simbolisme i subtileses, que integra les acotacions com una part més del text. Sigui de forma quasi declamatòria o cantada, les línies vocals creades per Benjamin troben un espai entre una intervàl·lica complexa i una linealitat poc evident que, tanmateix, s’entén perfectament. És evident l’astúcia del compositor en escriure el paper de Boy per a contratenor: no només s’ajusta a la possible edat del personatge sinó que també permet l’uníson en els duets eròtics amb Agnes. Ambdós timbres es contraposen inevitablement a la veu del baríton, el Protector, que en cap moment és anomenat “marit”.

En algunes ocasions George Benjamin ha estat descrit com a compositor miniaturista, a causa de la meticulositat amb què escriu totes les seves peces, i el concert en va ser una bona mostra. Vam poder veure elements organològics poc habituals com una viola de gamba, una harmònica de vidre, mandolines, steel-drum i una màquina d’escriure. Juntament amb molts altres recursos, la seva música creà ventalls sonors rics combinant elements antics amb d’altres nous fins i tot per la nostra oïda. El resultat sonor va crear un joc sorprenent amb el nostre imaginari: a partir d’elements musicals innovadors ens va transportar al passat.

La representació de dimecres va ser en versió concert, i és per això que els cantants van recolzar la dramatització en objectes: un pergamí il·luminat, una bossa, jaquetes, sabates i cadires. Aquest fet no va anar en detriment de l’expressivitat: el cant i cos de Barbara Hannigan ens van transmetre perfectament tots els estats mentals i físics pels quals oscil·la Agnes. Va demostrar, com ja havia fet l’any 2011 amb Le Grand Macabre, una lleugeresa, potència i virtuosisme vocals impressionants. Christopher Purves va ser l’antagonista perfecte, també expressiu tant amb el cos com amb la veu. El Boy de Tim Mead va ser innocent i misteriós, amb un timbre preciosista que es distingia i s’amalgamava perfectament amb els altres dos personatges principals. Victoria Simmonds en els papers de segon àngel i Marie, i Robert Murray com a tercer àngel i John, tot i que amb intervencions més curtes, van representar amb eficàcia uns personatges profètics estèrils i aliens a l’Edat Mitjana, així com éssers terrenals i viscerals.

L’apassionada Mahler Chamber Orchestra va fer mostra d’una professionalitat, musicalitat i artisticitat admirables.

Sota la batuta de Benjamin van oferir la impecable construcció d’un relat que va semblar anar al fons de la partitura, esprement-ne les vàries dimensions possibles i oferint-les amb generositat al públic. Poques vegades tenim l’oportunitat de sentir una òpera dirigida pel mateix compositor, amb cantants i l’orquestra de la seva estrena. Aquest dimecres vam poder viure una experiència insòlita que va sorprendre i fascinar.

Maika Casalí
Núvol