Cerca de crítiques

Enquesta

La Camerata de la Filharmònica de Berlin a Torroella de Montgrí

De Mozart a Stravinski

3/8/2004 |

 

Intèrprets: Camerata de la Filharmònica de Berlín.
Lloc: Església de Torroella de Montgrí.
Dia: Divendres, 30 de juliol

La Camerata de la Filharmònica ha estat una de les poques orquestres de corda que s'ha atrevit en els últims anys a sortir una mica -molt poc, això sí- dels motllos de la programació intuïts gairebé com un deure (Mozart, Vivaldi, Grieg, Janacek, etc.), introduint-hi una obra del segle XX, el Concert per a orquestra de corda de Stravinski. No és gaire, però almenys sortia de la monotonia. Hem de felicitar-nos-en, i el públic ho va agrair sincerament, tot i que no estigui gaire acostumat a aquestes llibertats. Eren músics de gran qualitat i, tot i que semblava una mica una orquestra reunida per complir els menesters estiuencs, van aconseguir unes notables versions. És cert que escoltar Vivaldi a la manera de fa uns anys resulta una mica estrany; el públic s'ha acostumat ja al barroc descobert -o millor, redescobert- en les versions més pures, que cada vegada guanyen més adeptes; si és possible, amb instruments d'època. Però no per això s'han de desqualificar les versions més o menys romàntiques quan tenen prou qualitat, com en aquest cas.

Però en aquest esdeveniment no tot poden ser enhorabones. Juntament amb l'orquestra, de qualitat indubtable, ens va tocar un solista que deixava molt a desitjar. A qualsevol instrumentista se li pot i se li ha de perdonar que cometi alguna errada, però ja no són tan perdonables les repetides faltes que en els dos bells concerts de Vivaldi, La notte i Il Cardellino, va cometre el respectat músic francès, deixeble de Rampal: insuficiència de bufada, notes faltes, jocs de trinats inventats, etc. No n'hi ha prou d'aconseguir un so bonic, ni tan sols -amb cert èxit, és veritat- una interpretació càlida: cal dominar la tècnica de l'instrument. I si no s'està en condicions de tocar, val més no fer-ho. El públic no ho mereix, encara que al final l'aplaudís com si ho hagués fet a la perfecció. Els crítics hi som per dir el que pensem que està bé i el que està malament. Podem equivocar-nos, i segurament ens passa sovint, però també tenim una responsabilitat amb el públic.




Eduardo Rincón
El Punt