Cerca de crítiques

Enquesta

Hernández Silva dirigeix l'OBC

18/3/2016 |

 

Programa: Obres de Ravel i Rachmaninov

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona 5-3-16.

 Després d’un inici d’any en què a grosso modo les intervencions de l’OBC han estat satisfactòries, el vintè programa de la temporada va esdevenir el més irregular. Amb una combinació d’obres mestres de Ravel i Rachmaninov, el veneçolà Manuel Hernández Silva, actual titular de la Filarmónica de Málaga va dirigir la formació barcelonina amb resultats desiguals. La Rapsòdia española que obria el programa va discórrer per vies desdibuixades -sobretot a la rítmica de Malagueña-, de temps molt pausats - especialment a Preludi de la nit-, i, en general, poc definida on només la puixança de l’últim moviment li va donar un toc epidèrmic de color i vivacitat. Va ser una llàstima perquè Ravel és un autor que hauria de programar-se i treballar més per aprofundir la finor de la línia i el matís de color.

Millors resultats va tenir el Concert per a piano i orquestra en Sol amb una oportuna dosificació del so, prestacions excel·lents d’algunes individualitats (trompa, flautes i oboès) i un solista excepcional, Jean-Efflam Bavouzet, especialista en repertori francès. Tècnicament va sorprendre amb uns trinats molt ben executats i atacs d’avantbraç amb colze alt de gran força. Expressivament ho va fer amb un poètic inici del segon moviment, un acrobàtic finale que va despertar fervor entre els assistents i un savi idiomatisme que aglutinava Stravinsky, Gerswhin i l’espanyolíssim de Falla aconseguint una interrelació estilística sense fissures, orgànica i personalíssima. De propina: l’infreqüent Gabriel Pierné, de qui l’orquestra hauria d’incloure alguna composició en els seus programes, i Debussy. Més lliçó de perquè és una referència.

Les Danses simfòniques de Rachmaninov van tancar un programa que clarament va anar de menys a més. Tot i que la partitura és una de les moltes pàgines que el signant avorreix del compositor rus, cal destacar que Hernández Silva va treballar l’expressivitat a la corda, els passatges solistes de fustes i saxofon, els accents sincopats i matisant els esclats orquestrals d’una obra presentada amb idees i sensibilitat però no des de la seva vessant més estilitzada. Una vessant que feia suportable aquesta melopea orquestra puntualment meritòria i amb recursos compositius respectables.

Albert Ferrer Flamarich
Catclassics.com