Cerca de crítiques

Enquesta

Un rei ha mort, visca el rei!

16/3/2016 |

 

Programa: 'Il re pastore' de Mozart

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Estrenada a Salzburg el dia de Sant Jordi de 1775, quan Mozart comptava amb 19 anys, Il re pastore és una serenata pastoral, gènere a mig camí entre la cantata i l’òpera, basada en temes arcàdics. L’origen del llibret el trobem en l’obra “Aminta”, de Torquato Tasso, adaptat pel gran referent de l’època, Giacomo Metastasio, que el va escriure pel compositor de la cort de Viena Giuseppe Bono. Mozart reutilitzaria posteriorment aquest text en el que va suposar el seu desè apropament al teatre musical.

Avui en dia, Il re pastore, malgrat alguns moments veritablement inspirats i un cert tremp orquestral, ens interessa principalment com una baula més de l’evolució creativa del geni, especialment pel que fa referència al gènere operístic. Quan Mozart compon, en poques setmanes, Il re pastore per encàrrec del seu ‘estimat’ arquebisbe de Salzburg, ja ha acumulat, malgrat la seva edat, una certa experiència en el gènere. D’entre els títols anteriors cal destacar la senzilla però popular Bastian und Bastianne (a 12 anys); el primer intent en el camp de l’òpera seria, dos anys més tard, amb la interessant però dramàticament estàtica Mitrídate Re di Ponto; un petit pas endavant amb el Dramma per musica Lucio Silla a 16 anys i posteriorment, amb La finta Giardiniera, una obra de característiques molt peculiars i relativament transgressores, la constatació d’un talent descomunal a punt d’esclatar en tota la seva magnitud set anys més tard, amb Idomeneo Re Di Creta. A partir d’aquí, el món de l’òpera ja no tornaria a ser el mateix, amb l’arribada poc després de Le nozze Di Figaro i tot el que va venir.

En aquesta trajectòria, Il re pastore no aporta gran cosa més que la consolidació de l’ofici dramàtic de Mozart i la prefiguració d’alguns temes especialment afins, com la disjuntiva entre amor i deure (polític) que reapareixerà a Idomeneo i a La Clemenza Di Tito. També l’arbitrarietat de l’amor, representat amb l’intercanvi de parelles, evoca Cosí fa tutte així com l’ària de Tamiri prefigura personatges com Dorabella.

Il re pastore conté algunes pàgines destacables però no suposa un pas endavant en la trajectòria mozartiana, que en aquell moment estava centrat en els seus concerts per a violí. D’aquí l’obbligato per a aquest instrument en l’ària d’Aminta “L’amerò, sarò costante”, el número més conegut d’aquesta òpera i que, com bé comenta Jaume Radigales a les notes del programa, segurament va ser interpretat pel mateix Mozart el dia de l’estrena.

El conjunt Les Arts Florissants, comandat per William Christie durant els seus aproximadament 30 anys d’existència, ha tingut una relació intermitent amb les òperes de Mozart. En el seu repertori trobem La flauta màgica, Idomeneo i El rapte del serrall, totes enregistrades, així com Le nozze di Figaro, que no va passar a suport CD. També han enregistrat diverses misses del compositor austríac, com el Rèquiem o la Missa en Do. Malgrat aquestes experiències, el camp en el qual aquest conjunt, del que han sorgit figures com Marc Minkowski, Paul Agnew o Hervé Niquet, destaca de manera especial és en el repertori barroc francès. Sense Christie i el seu conjunt, el nostre coneixement i gaudi de l’obra de Lully, Rameau o Charpentier seria avui dia divers i sense dubte més limitat.

Christie i Les Arts Florissants van arrencar la senzilla obertura amb energia, prefigurant un Mozart contrastat i enèrgic. I en general va ser així, fins i tot, en algun cas, amb una presència que va tapar a moments algunes veus que, tot cal dir-ho, no destacaven precisament per un gran volum. La versió en conjunt va ser més vivaç que matisada. Temps àgils, so empastat, bon equilibri entre seccions, aportació impagable de metalls i fustes, perfecta coordinació amb les veus malgrat les dificultats que per moments plantejava una versió semi escenificada, flexibilitat en l’articulació i impecable estil van ser els punts forts de la seva versió, en la que vam trobar a faltar en algun moment una major varietat de colors que reflectissin els diferents estats anímics i processos psicològics dels personatges. En qualsevol cas, una versió més que interessant, tot i que sense arribar a les quotes d’expressivitat de la versió discogràfica signada per Harnoncourt o, fins i tot, del mateix conjunt en altres repertoris.

Pel que fa al cast, i deixant pel final l’actuació de Rolando Villazón, que encapçalava el cartell, en general va ser d’una solvència indiscutible però sense arribar a enlluernar. La protagonista, Aminta, fou encarnada per la soprano Martina Jankovà, molt repuntada en aquests repertoris i membre destacada de la companyia de l’Òpera de Zuric, des de fa anys una de les millors d’Europa. Es tracta d’una excel·lent cantant, elegant i expressiva, amb una veu de lírica ideal per al repertori i el rol, però el seu timbre en alguns moments es torna relativament aspre i mancat de llibertat. Tot i això, va fer totes les agilitats amb solvència, va estar notable (que no excelsa) en “L’ameró saró costante”, el clímax dramàtic de l’obra, acompanyada per un solo de violí del qual calia esperar una major entitat, i va protagonitzar, juntament amb Regula Mühleman (Elisa), el moment més destacat de la vetllada amb el duo “Vanne, vanne a Regnar ben mio”.

Mühleman és una jove soprano suïssa que farà una gran carrera ja que encarna un perfil molt sol·licitat i valorat darrerament. Es tracta d’una soprano lleugera de vocalitat alemanya amb una facilitat tècnica espectacular, en la línia d’una Mojca Erdamnn o Hannah-Elisabeth Müller. De moment s’ha mogut en papers de poca envergadura dramàtica, com Papagena, Barbarina, Giannetta o fins i tot Despina, el més destacat. El seu cant, però, com a Elisa va semblar encara una mica escolàstic, impecable en l’àmbit tècnic i virtuosístic, però d’expressivitat limitada. Correcta en la primera ària “Alla selva, al prato, al fonte”, molt bé en el duo amb Aminta, com hem comentat, i curta a escala dramàtica en la més exigent (un dels grans moments de l’obra) “Barbaro, oh Dio mi vedi”, tot i que sobrada de recursos tècnics. És jove, de gran presència, té una veu bonica i un contracte amb Sony sota el braç.

Angela Brower, per la seva banda, assumia el paper més secundari de Tamiri, però en conjunt em va semblar la interpretació més rodona pel que fa a l’equilibri entre una veu bonica i ben emesa amb maduresa i caràcter interpretatius. “Se tu di me fai dono”, al segon acte, va ser interpretada amb els accents justos de patetisme i tendresa. A més, té una presència escènica i una capacitat teatral que la van fer surar sobre el naufragi escènic general. Un naufragi del qual més endavant parlarem. Mezzosoprano americana, vinculada a la companyia de l’Òpera de Munic des de fa anys, és un nom que comença a treure el cap en enregistraments importants (Dorabella a “Cosí fan tutte” i Cherubino a “Le nozze Di Figaro” de Nézet-Séguin per DG) així com en els millors teatres i en les produccions més importants. Finalment, Emiliano González Toro és un tenor d’origen xilè però nascut a Suïssa que ja fa anys que col·labora amb les millors batutes de l’òpera barroca. Es tracta d’un segon tenor ideal, expressiu, de veu sonora i caràcter en la dicció. Va tenir una actuació vocal remarcable excepte per dues notes agudes a l’enèrgica ària “Sol può dir come si trova”, que no van tenir la projecció adequada.

I finalment…Rolando Villazón, es venia com un dels atractius d’aquesta vetllada. Ja fa un cert temps que el tenor mexicà s’endinsa en repertoris que anteriorment mai haguéssim associat a la seva vocalitat, tot i que cal dir que en els seus anys d’estudiant ja havia cantat el rol d’Allessandro . És evident que Villazón, un tenor que en el seu moment va signar nits memorables, ja no és el que era. He tingut la sort de gaudir amb ell de nits inoblidables. Però l’any 2009, quan habitava a l’Olimp dels grans tenors, va haver d’aturar-se per sotmetre’s a una intervenció quirúrgica de les cordes vocals, arran de la qual el tenor mexicà mai ha tornat a ser el mateix. Tot i això, l’actuació de l’altra nit al Palau va sorprendre negativament. Per més que hi pensi, no se m’acut res positiu sobre la seva actuació fins al punt que la seva presència en escena va esdevenir irritant. I ho dic amb llàstima, ja que és un cantant el qual m’estimo. Va arribar a ser el rei dels tenors per la seva expressivitat apassionada, cant efusiu, solvència tècnica i empatia escènica, però no hi ha dubte que el rei ja fa temps que ha abdicat.

Vocalment, el timbre avui és completament mat. Per aquest motiu, Villazón, que ja de natural tendia a una emissió oberta i engolada però que a ell li funcionava (com li ha funcionat durant molts anys al seu referent, Plácido Domingo), busca aportar-hi brillantor emetent sons oberts o reforçadament guturals. El resultat és una emissió inestable, que fa que el timbre canviï de color constantment. A més, el pas al registre agut, que abans li funcionava, ara no existeix. Alguna cosa en la seva mecànica no funciona. Villazón és conscient d’aquesta problemàtica però no hi troba solucions i tracta de compensar-ho amb un histrionisme vocal (que sempre ha tingut però que ara s’ha accentuat fins a la paròdia) que en algun altre repertori potser podria passar més desapercebut però que en Mozart fan simplement enrojolar. No és el cas d’analitzar al detall les seves intervencions, ja que l’anàlisi podria ser cruel tant des d’un punt vocal, com estilístic i escènic. Només esmentar, com a exemple, l’ària “Voi che fausti ognor donati” en la que es van acumular una sèrie de gestos tècnics (coloratura aproximada, afinació arbitrària, greus inexistents i salts d’octava tendents al crit) que la van convertir en un veritable malson per a qualsevol persona sense problemes d’audició.

A tot això cal afegir una permanent sobreactuació escènica, i és que, tot i ser anunciada com a versió de concert, en realitat la proposta era un híbrid amb molt moviment escènic. Una opció sempre perillosa si no hi ha un ‘regista’ que posi un mínim ordre. En aquesta ocasió, tot plegat va ser caòtic, sobretot quan en escena hi era un Villazón hiperactiu fins a l’extenuació, que en més d’una ocasió xocava amb els mateixos companys i es dedicava a regalar “morcillas” a un públic que havia anat en bona part per aplaudir-lo.

Finalment, el gran triomfador, com no podia ser d’altra manera, va ser l’incombustible William Christie, que va acabar coronat per la seva brillant tasca de direcció i concertació, per la qualitat del seu conjunt i per una trajectòria exemplar de més de 30 anys al capdavant de Les Arts Florissants.

Antoni Colomer
Núvol