Cerca de crítiques

Enquesta

El mes fantàstic de Kazushi Ono

16/3/2016 |

 

Programa: Kazushi Ono amb l'OBC

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Segona part d’aquest mes fantàstic que Kazushi Ono dedica a la seva orquestra, ja que en un mes el japonès dirigeix la meitat de vegades de les que ho fa en tota la temporada. Aquesta vegada amb un programa una mica més dens que en la seva darrera visita: una obra encàrrec de l’OBC a Hèctor Parra, difícil de digerir pel públic i de dibuixar per a l’orquestra; un dels hit que omplen la temporada d’enguany (el Concert per a violoncel de Dvořák) amb la visita estel·lar i per primer cop de Gautier Capuçon; i, per acabar, una minuciosa Cinquena simfonia de Prokófiev.

La Wilde Suite de Parra va deixar a l’aire sentiments contradictoris. D’antuvi, cal recordar que es tracta d’una suite derivada de l’òpera Wilde estrenada l’any passat en el festival de Schwetzinger. D’una banda, trobem passatges d’inspirat lirisme, molt ben administrats des del punt de vista orquestral. Però al costat d’aquests, d’altres afectats gairebé per un abús d’efectes innocus per a la tensió dramàtica i el resultat sonor global. L’atmosfera angoixant de la trama, que Parra va relatar personalment sobre l’escenari abans, es desfà i dilueix constantment a la suite, i el transplantament de les veus als instruments em sembla del tot fallit. La recepció va ser freda, tot i que això, en un entorn tan mandrós intel·lectual i artísticament com el nostre no sigui cap notícia. Una lectura de la partitura, a la qual no he pogut accedir, oferiria sens dubte més elements per a un judici més acurat que no estic en disposició de fer.

L’esplèndida versió que Capuçon va oferir del concert per a violoncel de Dvořák gairebé em fa oblidar haver sentit aquesta obra gairebé fins a l’esgotament. La solidesa tècnica del francès és sorprenent, i tant a través d’ella com mitjançant una versatilitat i notable maduresa en la gestió de les atmosferes, aconsegueix projectar un so nítid amb un vibrato magnífic. Amb ell va confeccionar un vestit fet a mida per a l’Adagio de la partitura. Més enllà d’un treball d’orfebreria cambrística en molts moments per part de l’orquestra i d’un diàleg esplèndid amb un Cristian Chivu –concertino– molt implicat, va haver-hi també alguns desacords entre orquestra i solista, no tant en el fraseig com en la gestió dels plànols (molt importants en aquest concert) en la que vaig escoltar mancances de claredat i equilibri. És a dir, de treball d’assaig. Va agradar molt el bis de Capuçon amb una picada d’ullet –molt estudiada– a Catalunya: un “Cant dels ocells” d’expressió continguda.

Hi ha una riquesa gairebé inesgotable al color orquestral de la Cinquena simfonia per la que Prokófiev va dedicar gran part de les seves forces, però tota aquesta riquesa sembla bramar per sota d’una superfície aparentment insubstancial, gairebé com una mena de Voluntat schopenhaueriana que amenaça amb ensenyorir-se del control fins a arrasar amb tot. Ono coneix l’obra i va saber com afrontar-la, fent una lectura analítica i assenyada quan aquesta ho requeria, sense afeblir el vigor expressiu que brolla una vegada i una altra des del primer moviment, però sense perdre mai el control. Des de l’Andante, l’orquestra va posar els fonaments de l’edifici sobre uns contrabaixos i violoncels molt precisos i compactes, al que va seguir un Allegro marcato molt àgil i al qual Ono va imprimir la seva personalitat amb imaginació; l’orquestra va respondre d’una manera molt diferent a com ho fa amb d’altres batutes, esperonada aquesta cop per una conducció intensa. Un Adagio vehement, amb alguns passatges dubitatius en els violoncels però de gran eficàcia pel que fa a trombons i trompes, i un Allegro giocoso explosiu i entusiasta, van acabar d’arrodonir una bona versió de la simfonia.

Bones espurnes, que segueixen mostrant un llarg i obscur camí que encara s’ha de recórrer. Em nego, no obstant això, a que ens hàgim de resignar a la inèrcia que sempre hi hagi una de les obres que sobresurt per sobre de la resta, menys treballades, en tots els programes. Per això espero amb interès el següent programa de l’orquestra, de nou amb Ono; aquesta vegada serà amb la Simfonia núm. 39 de Mozart i la núm. 13 de Xostakóvitx, espero que sense cap greuge i amb una consolidació d’aquestes espurnes.

Diego Civilotti
Núvol