Cerca de crítiques

Enquesta

El romanticisme elegant de Buchbinder captiva el Palau

14/3/2016 |

 

Programa: Rudolf Buchbinder

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Aquesta setmana al Palau de la Música, el pianista Rudolf Buchbinder ha ofert un recital dels que fan història. No només perquè és un músic immens amb una tècnica insuperable sinó perquè va interpretar un programa romàntic tan preciós com difícil, integrat per obres de Schubert i Beethoven, amb una elegància i una sensibilitat pròpies només d’un artista en majúscula.

El recital va començar amb els Impromptus D. 899 de Schubert, un cicle de caràcter íntim i crepuscular format per quatre peces amarades de sensibilitat i delicadesa que Buchbinder va interpretar amb un estil clàssic molt elegant. Una de les seves marques distintives és la nitidesa amb què percudeix les tecles, que permet una audició perfecta de cada nota, encara que es tracti d’escales a una velocitat de vertigen. Si en els tres primers impromptus el pianista austríac ens va fer somiar amb la sensibilitat romàntica que desprenia el seu so, el quart, de caràcter eteri, Buchbinder el va abordar amb una lleugeresa que feia volar la música. Va ser, doncs, un Schubert polit, delicat, immaculat.

A la segona part va venir el gran pes pesant del romanticisme, Beethoven, amb dues sonates: la núm. 10 i la núm. 23, Appassionata. Si bé entre totes dues només hi ha sis anys de diferència (1799 i 1805), la primera porta encara imprès l’estil clàssic, mentre que la segona ja es pot considerar plenament romàntica. Així ho va plasmar Buchbinder, en una interpretació d’estil clarament diferenciat entre totes dues. En la núm. 10 va seguir amb l’estil amb què havia tocat Schubert, d’un classicisme mesurat i elegant, sense concessions a la rauxa, però sense ser encarcarat en cap cas. Vam tornar a sentir-li la claredat diàfana amb què percudeix les tecles, que va donar exquisidesa a la peça.

Quan va venir l’Apassionata, però, l’estil va canviar del tot. Buchbinder va abandonar la contenció i es va desfermar en el romanticisme angoixat de Beethoven. Tanmateix, caldria matisar el concepte desfermar, ja que Buchbinder és un pianista que no es despentina en cap moment quan toca, fins i tot en el sentit literal de la paraula. Com a persona, és elegant i mesurat, i mai no fa gesticulacions exagerades mentre toca, ni tan sols en el Presto de la sonata “Clar de lluna” que va oferir com a primera propina. A banda d’aquest aspecte més extern, en el terreny interpretatiu va tocar una Appassionata certament apassionada, sí, però sense desbordar-se en cap moment. Va tocar amb un so més expandit que en la sonata anterior, però sempre net i incisiu, que va permetre assaborir tots els detalls de la peça.

Així doncs, Rudolf Buchbinder és un artista immens capaç de transmetre la sensibilitat romàntica amb elegància. I per si fos poc, en les propines, a banda de reiterar en Beethoven amb el “Clar de lluna”, va oferir la Giga de la Partita núm. 1 de Bach, amb què es va posar com si res en la pell del compositor barroc, i finalment, Soirée de Vienne, un arranjament a partir de Die Fledermaus de Johann Strauss. Va ser un colofó brillant i divertit d’un compositor austríac per un intèrpret austríac.

Elsa Álvarez Forges
Núvol