Cerca de crítiques

Enquesta

Dubtes i Contrastos

8/3/2016 |

 

Programa: L'OBC amb Manuel Hernández Silva

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Resultarà molt difícil dibuixar un balanç clar de la temporada 2015-2016 de l’OBC, una orquestra amb gran potencial, sens dubte, però ciclotímica, excessivament exposada als capritxos del programa i al to del director. En aquest cas, va ser el veneçolà Manuel Hernández Silva, actual titular de l’Orquestra Simfònica de Màlaga; un director poc ortodox en els seus gestos, però amb alguns moments de bona administració del so que, no obstant això, no van esvair del tot els dubtes que teníem. En ocasions mostrava una sàvia administració sonora, i en d’altres esclats que convertien l’orquestra gairebé en un simple instrument de recreació acústica.

La Rapsòdia espanyola, que incorpora la Havanera per a piano de 1895, pertany a l’univers sonor d’altres obres del compositor francès que giraven la mirada cap a Espanya –com L’heure espagnole dels mateixos anys, el Boléro de 1928 o la Alborada del gracioso de 1905 dins de la suite Miroirs– també en el moment en què Falla arribava a París. De gran repercussió a la crítica espanyola, que llavors va celebrar el seu criteri constructiu i la claredat melòdica dins del concepte de classicisme que es defensava, va trigar tanmateix gairebé dues dècades a arribar a Espanya des de la seva estrena al Teatre Châtelet de París: “per fi Ravel ha vingut a Espanya. Feia temps que Espanya havia anat a Ravel”, escrivia Gerardo Diego el 1924.

Ravel al·ludeix constantment a la música espanyola a través de ritmes, harmonies i girs melòdics, mitjançant una orquestració molt precisa i detallada. Però poc d’això vam poder apreciar: aquesta temporada ens estem acostumant als aperitius insípids, quan no indigestos, a cada programa. Aquest cop li va tocar aquest paper a una Rapsòdia espanyola sense fluïdesa ni ànima. Després d’un inici dubitatiu, Hernández Silva va imprimir al “Preludi a la nit” un tempo excessivament pausat que va tornar incomprensible el sentit de les frases. La inestabilitat de les fustes, ja a la “Malaguenya”, o el traç gruixut i la falta d’agilitat del director en línies generals tampoc va ajudar a aixecar el vol, que va desembocar en una “Fira” amb excessius desajustos.

És cert que Ravel va rebre algun desgreuge en la següent obra del programa, amb una interpretació d’excel·lència i gran personalitat a càrrec del pianista francès Jean-Efflam Bavouzet. El Concert per a piano i orquestra pertany a l’última etapa del catàleg ravelià i consisteix en una mena de compendi d’atmosferes i universos sonors que travessen per moments Falla, Stravinski i fins i tot Gershwin amb una lògica constructiva rigorosa que mai cau en la desorientació del pastitx. La seva concepció d’un ideal classicista s’havia transformat des de feia una dècada, la Primera Guerra Mundial havia fet fallida la confiança en l’autoritat i l’herència; es tracta ara, doncs, d’una obra colorista sense grans pretensions però d’altíssima exigència, que beu sense prejudicis de moltes fonts i està proveïda d’una orquestració magnífica.

El primer moviment, Allegremente, s’inicia amb una melodia del flautí guarnida amb glissandi del piano, perllongada per la trompeta. Un inici amb símptomes de desacord entre l’orquestra i el solista ens va fer presagiar el pitjor, però al llarg del primer i segon moviments, el pianista va anar assentant-se amb un notable equilibri i detalls tècnics, com els trinos, de gran brillantor. Cal dir, no obstant això, que a l’orquestra li va faltar una mica de “lleugeresa de peus”, cosa que es va acusar en la difícil integració del caràcter que li va donar Bavouzet a la partitura, i que les polirrítmies van provocar inestabilitat en alguns moments. No voldria oblidar, tanmateix, la intervenció esplèndida de Juan Manuel Gómez, solista de trompa, al compromès fragment ple d’aguts del primer moviment.

L’inici de l’Adagi és un meravellós passatge cristal·lí i fràgil, i va ser molt cuidat pel director, atorgant-li a Bavouzet un embolcall sonor adequat en el qual poder respirar; flautes i oboès van oferir un magnífic rendiment, però el clarinet va estar per sota del seu nivell. El Presto final rematat amb gran precisió pel francès, li va valer un bon acolliment del públic a qui els hi va regalar dues propines ben diferents: el virtuosisme desenfrenat de l’Estudi de Concert Op.13 de Gabriel Pierné (encara que amb més lluentor i vehemència que precisió) i el lirisme delicat de Claude Debussy al vuitè preludi del primer llibre dels seus Preludis: “La noia dels cabells de lli”.

La segona part va començar amb les Danses simfòniques de Rachmaninov; en tres moviments brillants i orquestralment exuberants, és l’última partitura que ens va deixar el compositor rus, dedicada a l’Orquestra de Filadèlfia. Poc considerada, sent titllada d’anacrònica des dels corrents d’avantguarda, ofereix no obstant això moments interessants. El director veneçolà treballa molt l’expressivitat de les cordes, i això va ser potser el més destacable en la seva visita. Dins d’aquesta abundant massa orquestral en el primer moviment són rellevants els solos dels vents i el característic color del saxòfon, de gran protagonisme. En aquest apartat va destacar un inspirat Ignacio Gascón, saxòfon convidat, amb una intervenció molt expressiva i precisa. El segon, Andante con moto, tot i que ho assenyali a la partitura, pren d’un vals només l’ambient i està regat d’interessants síncopes des del punt de vista tècnic, i d’amargor i dolor, des del biogràfic i estètic. Encara que algun assaig més no hagués sobrat, Hernández Silva va anar consolidant a poc a poc la imbricació entre seccions perquè els solos, tal com pensa aquesta partitura el compositor rus, fossin realment rellevants per sobre de l’onada orquestral. Si bé les trompes no van mostrar la seguretat de la primera part, va haver-hi intervencions de gran solvència com la d’oboès i sobretot, la d’Alfons Reverté, que va ser un clarinet baix molt solvent. L’últim moviment està impregnat d’un caràcter transcendent, amb la presència des dels primers compassos del cant de l’Església ortodoxa. La batuta va triar, no obstant això, més efectisme que transcendència, fregant la vulgaritat, i l’orquestra la va seguir obedient fins al final.

Diego Civilotti
Núvol