Cerca de crítiques

Enquesta

Celebrant l'any Granados a Sabadell

8/3/2016 |

 

Programa: Obres de Granados

Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell

Daniel Ligorio, piano.

 

Ho reitero: el cicle de cambra de Sabadell presenta propostes de gran nivell no sempre correspost en assistència, entusiasme i repercussió. I el de divendres passat va ser un recital que juntament amb el del Trio Ludwig del febrer quedarà com una de les grans cites del calendari cultural sabadellenc d’aquest 2016. Per què, com en les seves aparicions amb el Trio Arriaga, Daniel Ligorio va demostrar ser un músic amb una sòlida formació i intuïció que hipnotitza i sedueix l’auditori.

M’interessa perquè sempre va directe i ofereix unes interpretacions vibrants i lluminoses amb un registre idiomàtic variat. Les seves alenades romàntiques no deixen escletxa a l’ensopiment gràcies a una barreja d’ implicació, perfecció i musicalitat. És àgil en el canvi de ritme, té una pulsació nítida i independència de mans. A més el joc de pedal resulta enriquidor, especialment en un Granados que fonamenta la seva sonoritat sobre uns pilars harmònics a partir dels quals desplega la melodia.

Ho va corroborar en un programa que commemorava el centenari de la mort del compositor i pianista lleidetà. Íntegrament tocat de memòria, va anar de bo a excel·lent amb els Valses poéticos, l’espectacular Allegro de concierto i les Escenas románticas i va establir un recorregut pels vincles de Granados amb la música popular, la de saló i la d’alt virtuosisme en una lectura més propera a la senyorívola flexibilitat d’Alícia de Larrocha, amb temps amples, que al rigor constructiu de Rosa Sabater.

Només un fraseig no sempre prou fluït que va restar el punt de catarsi a les Danzas españolas de la primera part (Minuet op. 37 núm.1, Danza oriental Op. 37 núm. 2, Rondalla aragonesa Op. 39 núm. 6 i Valenciana Op. 37 núm. 9) però no precisió en el detall. A destacar, en general, els encavalcaments de mans, l’atac de dits en uns trinats encadenats formidables i l’atac d’avantbraç amb que extreia una sonoritat potent, de gran força alhora que matisat amb un caràcter lleuger en un piano de mitja cua insuficient. Un instrument que no li va permetre assolir l’orquestralitat idiosincràtica d’un músic que gaudeix mostrant-se proteic i convertint l’emoció en passió.

Per aquest motiu era dia d’ovació, de posar-se dempeus i oferir, com a mínim, deu minuts d’aplaudiments. El públic de Sabadell és fred. Almenys no prou generós. Més amb dos bisos com la Fantasia-Impromptu de Chopin i la “Danza ritual del fuego fatuo” de El amor brujo de Falla, lligats a l’escola pianística de Granados i que emfasitzaven les seves credencials com a intèrpret: des de la digitació ultralleugera i (lleuger abús) del rubato al magnífic treball de dinàmiques diferenciant amb claredat els forte dels mezzoforte i amb uns crescendi volcànics.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell