1/3/2016 |
Programa: 'El capvespre dels déus' de Wagner
Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu
La impressionant Brünnhilde d’Iréne Theorin destaca en una gran funcióUn moment de la representació / GRAN TEATRE DEL LICEU
Com acaba el món? Per a Wagner, amb el foc de la pira funerària de Siegfried destruint els déus del Walhalla i l’aigua desbordada del Rin recuperant l’anell forjat amb l’or robat al pròleg de L’anell dels Nibelungs. Foc i aigua apareixen en la conclusió d’ El capvespre dels déus en la producció de Robert Carsen, elements destructors i purificadors alhora que deixen un espai buit, net, obert a múltiples interpretacions. ¿Inici d’un nou cicle en què es repetiran els mateixos errors? ¿O invitació a un futur lliure de l’ambició de poder que ha conduït el món a la seva aniquilació? L’horitzó lluminós pel qual desapareix Brünnhilde mentre a l’orquestra sura l’efusiu tema de la redempció per l’amor fa plausible la segona opció. En aquest compendi de la Tetralogia que és la seva última jornada, Carsen recupera elements ja vistos (l’ambientació feixistoide, la deixalleria del Rin) lligats per la claredat narrativa i la percepció psicològica de la seva precisa direcció.
La Brünnhilde d’Iréne Theorin va ser el pal de paller de la representació, no només perquè la valquíria és qui consuma el drama, també perquè l’encarnació de la soprano sueca va ser impressionant. Amb una veu poderosa i càlida, i un cant de línia impecable, Theorin es va entregar sense reserves per traduir amb els accents més colpidors el viacrucis emocional del personatge que la porta de l’exaltació amorosa a la fúria venjativa per arribar a la saviesa d’una Immolació que els liceistes no oblidaran. Lance Ryan mai ha tingut un timbre grat i el seu fraseig arrossegat posa en perill l’afinació, però pocs Siegfried avui en dia tenen el seu agut insolent i la resistència que li permet lluir-se en l’emotiva escena de la mort. Cridat a última hora, Eric Halfvarson va compensar una lògica usura vocal amb una composició de Hagen d’una negra perfídia que encara posa els pèls de punta, mentre que Michaela Schuster va protagonitzar amb la seva incisiva Waltraute un dels moments àlgids de la vetllada. El Gunther de Samuel Youn va tenir més èxit que la Gutrune de Jacquelyn Wagner en donar pes específic als Guibichungen. La soprano nord-americana va ser un terç d’un trio de Nornes no prou ben compensat, com tampoc ho van estar les filles del Rin.
Les quatre temporades durant les quals el Liceu ha desplegat la Tetralogia han permès una maduració evident de l’estil wagnerià de Josep Pons. En la jornada més dilatada, el titular del teatre va aconseguir la desitjada fluïdesa en el discurs, la capacitat de caracteritzar cada episodi sense perdre de vista el conjunt. Amb una orquestra en gran forma (el cor va estar menys precís), amb metalls brillants sustentats sobre una corda consistent, Pons va estar tan atent als moments més delicats (el cànon de trompes a l’acte segon) com als esclats èpics (potent marxa fúnebre), i va conduir amb mà ferma el drama fins a la seva conclusió apocalíptica.