Cerca de crítiques

Enquesta

'La bella molinera' de Schubert a l'Amfiteatre Caixa de Sabadell

Un baríton a l'enramada

29/7/2004 |

 

'La bella molinera', de Schubert. Enric Martínez-Castignani, baríton. Josep Surinyac, piano. 5è Festival Internacional de Música de Sabadell, Amfiteatre Caixa de Sabadell, 22 de juliol.

Joventuts Musicals de Sabadell, a part d'una temporada d'hivern molt nodrida, ja fa cinc anys que organitza un festival d'estiu aprofitant el marc agradable de l'amfiteatre a l'aire lliure de Caixa de Sabadell. Si les plantes enfiladisses amb aparença d'enramada liliàcia que cobreixen el darrere de l'escenari aporten poesia als recitals, no deixem per això d'enyorar una caixa acústica que permetés projectar millor el so i lluir ressonàncies als instruments de cobla o tecla.

El festival d'enguany ve a ser com una mena de macedònia musical. Han passat ja concerts de cobla, de jazz, de música japonesa, un recital de piano i gospel. Comentem avui el recital liederístic del baríton Enric Martínez-Castignani, molt acreditat en els papers buffos del repertori operístic per als quals està excepcionalment dotat, i sovinteja també els oratoris i concerts. Darrerament es va poder escoltar com a solista en el Rèquiem alemany de Brahms que es va interpretar amb la JONC tant al Festival de Torroella com a l'Auditori. Vam trigar uns minuts a absorbir la faceta de cantant de lied, ja que, abillat com el Pang de la Turandot i explicant de manera desimbolta i molt esquemàtica l'argument de La bella molinera, un fris d'ironia semblava subratllar-ho tot. Així, però, que ens vam endinsar en la trista història amb la col·laboració impecable del pianista Josep Surinyac, vam poder gaudir de sublims moments del poema de Wilhelm Müller que va musicar Schubert. Els poemes 14, 16 i 17 i el dramàtic final van ser moments on especialment vam apreciar que Martínez-Castignani hi aportava veu pròpia, i en el penúltim, El moliner i el rierol, una elaboració sofisticadíssima ens va fer intuir el nivell futur de la sèrie quan el cantant l'hagi incorporada vitalment.
La bella molinera és un cicle que interpreten sovint els tenors. La memòria de les interpretacions d'Araiza, Wunderlich i Prégardien ens recorda per excel·lència la crucifixió sentimental del protagonista, mentre que en la versió de registre baritonal contrasten més els moments de joia i decepció, és com si diguéssim més encarnada. Entre dos pols interpretatius, per exemple el de Bär i el de Goerne -el primer dóna el clima amb el to de veu i juga només amb intensitats i el segon modula i contrasta més accentuant l'expressivitat-, Enric Martínez-Castignani s'arrenglera més en la línia del segon, malgrat que ha d'equilibrar encara una mica el contrast entre veu natural, impostada i registre agut. Com que el baríton és molt bon intèrpret, aquestes observacions no alteren el fet que, en conjunt, la vetllada fos molt satisfactòria.

Jordi Maluquer
Avui