Cerca de crítiques

Enquesta

Del Palau de Versailles al Palau Gomis

23/2/2016 |

 

Programa: Dissabtes de música clàssica amb berenar al Palau Gomis

Lloc i dia:Palau Gomis

Dissabte passat, el duet format per Anne Gaurier (viola de gamba) i Eva del Campo Cassé (clavicèmbal) va oferir un molt bon concert al Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona (MEAM). El recital s’inscriu dins la temporada Dissabtes de música clàssica amb berenar al Palau Gomis.

El Palau Gomis és un edifici original del segle XVI que ha patit moltes modificacions al llarg dels segles. Actualment allotja el MEAM, un espai elegant on es pot gaudir d’una oferta musical diversa dins el marc de l’art contemporani més figuratiu.

L’Eva del Campo, clavecinista sòlidament formada a l’ESMUC i a Tolosa de Llenguadoc, va assumir la presentació del programa, anomenat Les plaisirs de Versailles. Tot i que la proposta consistia precisament en la recreació d’una possible vetllada de cambra al palau francès, el concert va començar amb un autor ibèric, concretament amb Antoni Martín i Coll (Reus ca. 1660? – Madrid ca. 1734), que fou organista i teòric. L’obra que ens oferiren Anne Gaurier i Del Campo, unes variacions sobre la dansa de la follia, forma part del llibre Flores de música de 1709, un llibre manuscrit en quatre volums que es conserva a la Biblioteca Nacional d’Espanya. La interpretació de les Folías ens va semblar impecable en l’afinació i el fraseig. També vam poder comprovar que l’acústica de la sala noble del palau és prou bona, fins i tot quan és plena de públic, com va ser el cas de dissabte passat. La música històrica és un valor segur de la programació musical, cosa que el públic no deixa de reconèixer quan, a més, es té el plaer de poder-la escoltar en un recinte tan adient.

Marin Marais (1656 – 1728) va ser l’autor més representat del programa musical. L’Ordinaire de la musique de la chambre du Roi va ser deixeble de Sainte-Colombe i de Lully, i ens ha deixat algunes de les pàgines més boniques escrites per a viola de gamba. L’esperit de Tous les matins du monde planava sobre el Palau Gomis, com la mateixa Del Campo va explicar. Algunes de les composicions de Marais que es van interpretar pertanyen al seu Quatrième livre de pièces de viole de 1717. Moltes d’elles van farcir la banda sonora de la famosa pel·lícula d’Alain Corneau.

Si amb La Brillante de Marais vam poder comprovar les bones maneres interpretatives de la gambista francesa, amb Les Barricades Mystérieuses de François Couperin (1668-1733), Del Campo ens va mostrar l’art de l’estil brisé que el clavecí barroc va importar de la tècnica del llaüt.

La coneguda Rêveuse de Marais va constituir sens dubte el cim expressiu de la vetllada. El caire malenconiós de la peça contrastava en caràcter i afecte amb el Grand ballet del mateix autor que es va sentir just abans. Amb La rêveuse, així com amb Le Badinage, vam tenir la sensació que hi havia una mica més d’imprecisió en l’execució de la part de viola. Potser això va ser causat pel fet d’interpretar dues composicions tan conegudes pel públic. En tot cas, la sonoritat del clavicèmbal esdevenia de vellut i es conjurava perfectament amb les cordes de la viola gràcies a la reverberació de la sala, fet que afavoria una escolta molt atenta per part del públic. Le Badinage és, teòricament, una composició formalment lliure i de caràcter humorístic. Però la de Marin Marais conté una malenconia profunda que ens recorda, com ja hem escrit algunes vegades, la sensibilitat pictòrica d’un Georges de la Tour.

Del Campo va interpretar també una Xacona per a clavecí sol d’autor anònim. La dansa, tal i com va explicar la intèrpret, va ser trobada formant part d’un recull de peces del segle XVII en una masia catalana, evidenciant el vincle que tan ens agrada entre musicologia i interpretació.

Amb la Chaconne la Buisson d’Antoine Forqueray (1672-1745), el rival musical de Marin Marais, i Le Labyrinthe del mateix Marais, vam acabar la vetllada musical, de prop d’una hora de durada. Le Labyrinthe és una composició intricada que mescla diferents afectes, potser inspirada en el propi laberint del palau de Versailles. La seva interpretació va ser, segurament, de les més compromeses i encertades del concert. L’elecció d’aquesta obra ens va semblar d’una pertinència total, encara que fos casual, donada la trista circumstància de la mort, dissabte mateix, d’Umberto Eco. L’afecció pels laberints de l’intel·lectual italià es va fer palesa, entre d’altres llocs, en la seva famosa novel·la El nom de la rosa. Un bonic homenatge que no ho va ser menys pel fet de ser inconscient.

Per agrair els aplaudiments del públic, Gaurier i Del Campo van tancar el programa tal i com l’havien començat, amb unes diferències sobre la follia, aquesta vegada de Marin Marais.

Des d’aquí volem felicitar al MEAM i al seu nou programador, Stefano Cristi, per una soirée musical tan agradable. Properament es podran veure dos concerts de música antiga d’alt nivell al mateix Palau Gomis. El primer serà el dia 5 de març, amb el violoncel·lista Óscar Alabau. El segon tindrà lloc el 19 de març amb l’Eloi Fuguet (flautes de bec) i l’Amat Santacana (violoncel), amb un programa íntegrament barroc.

Xavier Alern
Núvol