Cerca de crítiques

Enquesta

Vespre de confidències

23/2/2016 |

 

Programa: Ana Gabriella Schwedhelm

Lloc i dia:Jardí dels Tarongers, la Casa Bertomeu

A mitjans del 2014, el Consell Català de la Música va reobrir el Jardí dels Tarongers, la Casa Bertomeu, per recuperar l’activitat musical que hi havia impulsat el mecenes Josep Bertomeu a mitjans del segle XX. En aquest context s’està fent a la casa de Pedralbes el Cicle d’hivern 2016, format per sis concerts, el quart dels quals va tenir lloc el passat divendres 19 de febrer; presentava la jove soprano mexicana Ana Gabriella Schwedhelm, acompanyada al piano per Rubén Fernández Aguirre. Una sala de concerts en el que havia estat una casa particular ens fa pensar en els salons musicals del segle XIX però no hi ha prou amb unes dimensions petites perquè l’ambient sigui íntim; només d’entrar a la Sala Vila Arrufat, bastant plena vint minuts abans de començar el recital, ja es percebia aquesta intimitat, potser perquè el públic era l’habitual o perquè l’organització feia perquè tothom s’hi sentís a gust. Els intèrprets també van participar d’aquest ambient i entre uns i d’altres va ser un vespre de confidències.

El recital de Schwedhelm i Fernández Aguirre va ser curt, amb una durada entorn els tres quarts d’hora (la durada habitual dels concerts d’aquest cicle) i es va centrar en Xavier Montsalvatge. Del compositor gironí van interpretar les Canciones para niños i les Cinco canciones negras, separades per la Cançó amorosa; prèviament es van interpretar dos lieder de Franz Schubert, Im Frühling i Seligkeit. Dèiem que havia estat un vespre de confidències i les primeres les va fer el president del Consell, Josep Maria Busquets, que en la presentació del concert va dir que Rubén Fernández Aguirre tocava les cançons de Montsalvatge amb entusiasme; sens dubte, i l’entusiasme es va encomanar també a Schubert; tant el pianista com la cantant n’hi van posar massa, i els dos Lieder van perdre la seva lleugeresa i l’aire de dansa i van acostar-se perillosament a la interpretació operística. Vam poder apreciar-hi, si més no, l’vellutada veu d’Ana Gabriella Schwedhelm i la seva bona dicció.

Les sis Canciones para niños, compostes poc després de les Cinco canciones negras a partir de poemas de Federico García Lorca, es canten malauradament molt poc als recitals; va ser un encert per part dels intèrprets programar-les. La cantant va confirmar les bones impressions amb la veu i la dicció; insisteixo en aquest punt perquè les sopranos, per la seva tessitura, sovint tenen problemes d’intel·ligibilitat i amb Schwedhelm no ens vam perdre cap paraula; en aquest sentit, la seva interpretació va ser excel·lent. Les sis cançons tenen caràcters ben diferents, i la soprano va trobar sempre el punt necessari de naturalitat, cantant-les sense cap rastre d’afectació; cal destacar-ne Caracola i, sobretot, l’encantadora Canción tonta.

Després d’una altra perla, la Cançó amorosa, va arribar el cicle més conegut de Montsalvatge, les Cinco canciones negras, de les que Schwedhelm va fer una versió gairebé rodona, llàstima d’una ensopegada. Va començar cantant amb autoritat Cuba dentro de un piano i va acabar interpretant amb gràcia i molt d’estil Canto negro, una interpretació excel·lent; entre mitges, molt matisada, també excel·lent, la Canción de cuna para dormir a un negrito. L’ensopegada la van tenir cantant i pianista amb Chévere, potser per aquell entusiasme que dèiem abans; Chévere és una cançó intensa i fosca però no és verisme, i fixeu-vos què va dir la mateixa soprano en acabat: “Me he pasado con Chévere“. Massa intensitat, massa foscor, i un sobreesforç innecessari per a la veu.

El recital va acabar amb una propina operística, una bona interpretació de la cançó a la lluna de Rusalka en la seva versió alemanya, és a dir, Lieblicher Mond. Per acabar amb una darrera confidència, Ana Gabriella Schwedhelm va agrair a Rubén Fernández Aguirre que li hagués descobert les cançons de Montsalvatge; si d’aquí es pot deduir que era la primera o una de les primeres vegades que les cantava només podem felicitar mestre i alumna per la seva bona feina, la soprano les va cantar amb la maduresa que dóna l’experiència. Seguirem amb interès la seva carrera.

Sílvia Pujalte
Núvol