Cerca de crítiques

Enquesta

Otello de Verdi als AAOS

23/2/2016 |

 

Programa: Verdi: Otello

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

Enrique Ferrer (Otello). Maribel Ortega (Desdemona). Toni Marsol (Iago). Carlos Cremades (Cassio). Carla Mattioli (Emilia). Samuel Peláez (Roderigo). Juan Carlos Esteve (Lodovico). Cor AAOS. OSV. Daniel Martínez Gil de Tejada, director. Carles Ortiz, director d’escena.

 

Els AAOS han tornat a demostrar que allunyats dels tecnòcrates, dels pressupostos milionaris i amb un treball qualitatiu de base es pot bastir una temporada artística molt digna. El fracàs de l’ Otello liceista (i el de les seves darreres temporades) hauria de forçar a la nova Conselleria de Cultura ha de replantejar com i de quina manera s’avala l’eix operístic català. És una operació ajornada des de fa massa anys.

L’equip habitual, Carles Ortiz i Jordi Galobart, recolzats per la il·luminació de Nani Valls, ha gestionat una producció amb el recurrent punt de frontalitat però emmarcant l’acció en un decorat majestuós, ben aprofitat i que omplia l’escenari. A destacar el moviment de conjunt, el joc de colors i l’ambientació dels actes primer i segon (detall de qualitat a l’ària “Credo in un Dio crudel”). En contra el tercer i el quart apedaçaven els mateixos elements sense gaire creativitat. Especialment en el trio entre Cassio, Iago i Otello (acte III) en que els personatges donaven voltes per l’escenari.

Llicències discutibles

Carles Ortiz acostuma a explicar la història planerament però cal discutir-li algunes llicències. Primer: els excessius desmais i convulsions del protagonista de l’acte segon, quan la destrossa moral encara no és absoluta com per sofrir aquesta agudesa psicosomàtica de la manera amb què es representa.

Segon: la distància entre Desdémona i Otello quan aquest confessa la intensitat i la sublimitat de l’abraçada (“Venga la morte! E mi colga nell'estasi di quest'amplesso il momento supremo!” a l’acte I). Aquest moment fàustic mai pot cantar-se amb els dos personatges separats. La incongruència és flagrant i despersonalitza l’anhelat retrobament i, de retruc, la suposada traïció. Altres passatges del duo admeten jugar escènicament amb apropaments i separacions. Aquest no.  

Tercer: en una proposta en conjunt satisfactòria i amb idees va faltar més direcció de cantants en uns comprimaris de resultats vocals irregulars (uns per tècnica insuficient, altres directament inaudibles). Per exemple, si Iago mata Emilia, la actitud dels que l’envolten ha de ser més torbada, espontània i assertiva. Carla Mattioli (Emilia), per cert, va ser la més convincent tan escènicament com vocal amb un quart acte on va prendre el relleu necessari.

Un gran cor

Al marge d’aquestes eventualitats la producció ha estat suggerent i cal reincidir en l’alternativa operística que és Sabadell. Aquesta ocasió a més amb un cor reforçat, de so poderós i abraonat, que va sobresortir en la concertació i la rítmica de l’acte primer i l’intern femení del segon. Daniel Martínez Gil de Tejada al capdavant de la OSV va tendir a temps ràpids (duo de l’acte II entre Otello i Iago i concertant de l’acte III) però va convèncer a grosso modo per la texturació, detalls tímbrics i la cohesió de conjunt, molt exigent, amb moments de refinament (i alguna desafinada de la corda).

Protagonistes

Si pels AAOS aquesta era la primera que muntaven Otello, per a Toni Marsol suposava un desvirgament amb personatges dramàtics. Es pot admetre que Iago tendeixi cap a la psicopatia d’ algú ferit emocionalment que perd el contacte amb el bé i la realitat, endut per la pròpia follia. No sempre cercarem la fredor, l’odi i la falta de compassió com arquetips inamovibles. No obstant, Marsol va abusar de la gesticulació ja coneguda en altres registres sense dotar vocalment de l’amplada, la força i l’extensió (especialment a l’agut) necessaris. La seva validesa per a rols “seriosos” passa per un inevitable gir en l’enfocament i el gest.

Maribel Ortega (Desdémona) va trobar un punt correcte d’equilibri entre l’abnegació, el sofriment i l’expressió candorosa arrodonint la seva actuació amb un cant intel·ligent i refinat. L’esmalt tímbric és menys penetrant que fa uns anys però l’amplitud i el color vocals garanteixen una presència i tècnica adequades per una “Canzone di salze” emotiva i elegant i un “Ave Maria” de seducció hipnòtica.

Enrique Ferrer també va llegir escènicament  el seu personatge amb gran encert. Turmentat, amb brots d’irascibilitat, de tall líric, va anar guanyar dramatisme i expressivitat en una progressió memorable. Va merèixer majors aplaudiments que els rebuts. De timbre bonic, té un agut ferm i cos vocal audible en els conjunts sense acusar el pas de registre. En part perquè abusa d’una emissió fixada, emmascarada i a vegades un pèl oberta amb la que garanteix la col·locació i l’afinació. Sens dubte, del millor en la seva tipologia de corda que ha trepitjat Sabadell els darrers anys. 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell