Cerca de crítiques

Enquesta

La Sonnambula “exprés”

11/2/2016 |

 

Programa: Òpera Exprés

Lloc i dia:Teatre de Sarrià

 

Els Amics de l’Òpera de Sarrià van oferir, ahir al vespre al Teatre de Sarrià, una altra “Òpera Exprés”. Es van interpretar els moments claus de La Sonnambula de Bellini, amb prèvia contextualització del mestre Roger Alier. Marc Sala i Minerva Moliner encapçalaven el repartiment.

“Els romàntics no tenien sentit de l’humor”, observava amb el seu to irònic el mestre Roger Alier, que ens va recordar que La Sonnambula de Bellini és l’única òpera semi-seria que ha sobreviscut. Per tal de poder-la catalogar d’aquesta manera, cal que hi hagi almenys un personatge còmic i, en aquest cas, ho és el Conte Rodolfo (Marc Pujol), un misteriós cavaller d’edat madura que arriba al poble dels enamorats Amina i Elvino, l’únic que al final de l’òpera advertirà tothom que si la somnàmbula Amina es desperta, el desenllaç podria ser fatal.

Però ahir al vespre no vam presenciar una òpera, sinó un recital molt peculiar. És l’anomenat “Òpera Exprés”, una idea original de Marc Sala que consisteix a interpretar els fragments més rellevants de l’òpera de forma semi-escenificada, amb un narrador que fa seguir el fil al públic. Aquesta figura la va desenvolupar Joan Sebastià Colomer amb correcció.

Les dues veus protagonistes, Amina i Elvino, van estar interpretades, respectivament, per Minerva Moliner i Marc Sala. El tenor, que broda els papers belcantistes, ens va tornar a regalar les oïdes amb el seu timbre d’una rodonesa exquisida, dinàmiques elegants, un control tècnic admirable i una expressivitat que arribava a l’ànima. El finalista del Premi Viñas 2016 va tenir un petit moment de defalliment, però ràpidament es va recomposar. Cal remarcar la dificultat del paper que encarnava, una pàgina atractiva però perillosa per a qualsevol tenor.

Sarrià sempre serveix per descobrir noves veus. Una d’elles va ser la de Minerva Moliner, una veu potent que, a cops, eclipsava la de Sala pel volum del seu instrument. És un timbre opac però, alhora, molt ric en harmònics, amb agilitat i coloratura, que lluïa molts colors diferents. Això podia comportar certa heterogeneïtat en el timbre, especialment en algun moment en què no se la va veure segura en el paper. Però la soprano va ser capaç d’inventar matisos subtils i encarar el paper d’una forma convincent, transmetent dolçor i tendresa. En els seus moments més feliços musicalment, Moliner ens pot recordar a la gran Maria Callas i, de fet, ella mateixa reconeix que s’hi sent identificada, i reconeix que quan li ho comenten se sent afalagada, però, tal i com va afirmar en una entrevista al bloc “Una voce poco fa”, “Callas a mi m’agrada. Però considero important quedar-se aquí i escoltar Minerva, perquè tinc els meus altres matisos, la veu i trets distintius. No em vull limitar”. En qualsevol cas, ens va oferir una nit esplèndida.

Marc Pujol va interpretar un Conte Rodolfo segur, resolutiu, amb gran domini de l’escena, amb tocs de buffo que tant li escauen. La seva veu de baix té una profunditat rodona, càlida, sense gens de rugositat. És lliure d’impureses, elegant, amb un bell timbre. A més, Pujol proferia el text molt clarament, amb una articulació depurada. El personatge de Lisa (Vittoria Lai), va ser interpretat amb solvència. És una soprano amb facilitat per a l’agut i el sobreagut, tot i que a cops els va atacar de forma una mica seca. El seu color canviava a mesura que es movia en la tessitura, oferint un centre poc brillant, i li mancava elasticitat. Tanmateix, té una veu interessant que sonava molt bé en els números de conjunt, perquè els seus harmònics s’adaptaven amb facilitat als de les altres veus. Creiem que és una soprano amb trajectòria per recórrer. Finalment, Anna Tobella va ser una fantàstica Teresa. Cantava amb direccionalitat i tenia un control exquisit dels reguladors, fruit de la bona tècnica que lluïa. La seva veu és amable, homogènia, rica en matisos i es projecta molt bé a la sala. Sonava plena i molt ben empastada amb les altres veus. Ens vam quedar amb ganes de sentir-la en properes ocasions.

L’òpera en versió concert es va fer amb acompanyament del piano. Françoise Ferrand va fer un molt bon paper, esdevenint una base sòlida en què es van poder recolzar tots els cantants. És una pianista hàbil que desenvolupa molt bé el paper d’acompanyant, encara que aquest rol impliqui, sovint, emetre menys matisos amb l’instrument.

La iniciativa va tornar a ser un èxit, i esperem que també ho sigui la propera “Òpera Exprés”, amb La Fille du régiment, de Donizetti, divendres 22 d’abril. Assunto Nesse, Raúl Giménez i Marc Sala, els entusiastes impulsors dels Amics de l’Òpera de Sarrià, ens emplacen a sentir l’altra versió del projecte, “Clàssica Exprés”, que tindrà lloc dissabte 12 de març, amb l’Stabat Mater, de Pergolesi.

Aina Vega Rofes
Núvol