Cerca de crítiques

Enquesta

Anna Gourari, la pianista mística

14/2/2016 |

 

Programa: Anna Gourari, piano

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

A la pianista russa Anna Gourari se li atribueix “una manera de tocar gairebé mística”, segons destacats membres del jurat del Concurs Internacional de Piano Clara Schumann de Düsseldorf. Aquesta setmana vam poder-ho comprovar en el recital que va fer al Palau de la Música. Gourari va interpretar un programa complex i ple de dificultats amb obres de Chopin, Prokófiev, Bach-Busoni i Gubaidulina. Lluny del virtuosisme sense ànima, Gourari va fer una execució molt compromesa i absolutament compenetrada amb l’instrument i el seu so.

Però què vol dir una manera mística de tocar? És la pregunta que jo també em feia i que des de la primera peça del concert, el Nocturn en si bemoll menor, op. 9 núm. 1, em va quedar contestada. Si el misticisme és l’atansament a la divinitat sense intermediaris, Anna Gourari es va atansar a cadascun dels compositors que va interpretar amb un so molt dens, intens i concentrat. Amb aquella manera de tocar tan compenetrada amb la música, Gourari creava una aura que ho embolcallava tot. El so del piano era carnós, gairebé com si tingués un cos material sòlid.

Aquesta característica tan especial, però, també va crear algunes disfuncions. En les tres peces de Chopin, el nocturn, la Sonata núm. 3 i l’Scherzo núm. 2 va haver-hi un predomini excessiu de la mà dreta per sobre de l’esquerra i això va produir un petit desequilibri tímbric, ja que l’esquerra quedava difuminada i perdia presència. En la sonata això es va fer palès sobretot en els passatges més melòdics, en què la mà dreta feia força ombra a l’esquerra. D’altra banda, en el moviment final de la sonata va mancar claredat en la percussió de les tecles i l’audició de les notes va ser un xic confosa. En conjunt, el Chopin de la primera part va tenir un aire un pèl massa ombrívol.

A la segona part, Gourari va canviar les ombres per la llum i va començar amb un coral-preludi de Bach arranjat per Busoni interpretat amb una gran espiritualitat, traduïda en una execució molt nítida de la melodia. Aquell so tan intens i colpidor de la primera part es difuminava una mica i guanyava lleugeresa. En la Ciaccona de la compositora Sofia Gubaidulina, una peça de 1962, va tornar al so altament penetrant i embolcallant. Gourari va interpretar aquesta obra amb molta passió i fent molts matisos.

Finalment, les Versions fugitives, op. 22 de Prokófiev, van ser gairebé la transcripció en música d’un quadre impressionista, en una execució plena de llum, de lleugeresa i de colorisme. El so del piano era completament diferent del que havíem sentit just a l’obra anterior; era molt més dúctil i juganer. I amb aquest mateix so, Anna Gourari va cloure el concert. Va fer-ho amb l’Scherzo núm. 2, op. 31 de Chopin. Indubtablement, va ser un Chopin molt diferent del que havia tocat abans, molt lluminós i lleuger, tot i que vam tornar a sentir aquell predomini excessiu de la mà dreta per sobre de l’esquerra.

El recital d’Anna Gourari no va ser convencional en cap cas. La seva manera de tocar, “mística” com en diuen alguns, i sobretot, un so absolutament penetrant, van convertir el concert en una experiència sensorial completa.

Elsa Álvarez Forges
Núvol