Només han calgut dues sessions de l’Otello de Rossini al Liceu perquè s’imposés per golejada a la fracassada de Verdi. Llàstima que el públic només la pogués disfrutar en la versió concert, reduint així l’espectacularitat que hauria brindat una posada en escena coherent. Per sort, aquestes funcions tenien un repartiment de veus a l’altura de les exigències belcantistes de la partitura. Particularment brillant va ser l’aportació dels tres principals tenors, encapçalats per Gregory Kunde, i la d’una encertada Jessica Pratt com a Desdèmona.

Els canvis al llibret, comparat amb la rigorosa aproximació a Shakespeare de l’òpera verdiana, no impedeixen que enlluerni el virtuós lirisme de l’obra de Rossini. La incorporació del personatge d’Elmiro, pare de Desdèmona (servit amb solvència pel baix Mirco Palazzi), i la reducció del paper de Jago (un superb Yihie Shi) quasi no van afectar la qualitat expositiva de les tessitures dels cantants.

TRIOMF DE KORCHAK / Kunde va exhibir el seu carisma escènic. La seva entrada va ser una mica freda però aviat va començar a circular pel carril dels seus poderosos aguts i la seva contundent expressivitat i impecable fraseig. Algun petit descontrol en les seves agilitats no li va impedir arrodonir una aclamada actuació plena de força i convicció dramàtica. Però el gran protagonista va ser el tenor rus Dmitry Korchak, en el paper de Rodrigo. El triomfador en concursos com el Viñas i l’Operalia va mostrar un timbre fresc i nítid d’una gran bellesa i uns adorns virtuosístics impressionants. Va ser llargament ovacionat després de la interpretació de la immensa ària Che ascolto?.

Pratt va exhibir una vocalitat càlida i lluminosa, i una notable vis dramàtica que es va fer notar a la Cançó del salce. Lidia Vinyes Curtis va confirmar la seva evolució en el rol d’Emília després de la seva bona actuació a Benvenuto Cellini. Josep Lluís Moreno, Josep Fadó i Beñat Egiarte van completar amb eficàcia aquest equilibrat repartiment. L’orquestra, dirigida per Christopher Franklin, va tenir moments de tota mena, sobrepassant en alguns les veus, i el cor va respondre realment de sobra al repte d’aquesta reposició amb honors d’estrena.