Pablo González (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Cor Aglepta (Oriol Castanyer, director). Cor Femení Voxalba (Elisenda Carrasco, directora). Cor Infantil Sant Cugat (Elisenda Carrasco i Oriol Castanyer, directors). Christianne Stotjin, mezzosoprano. Dir.: Pablo González. Tercera simfonia de Mahler. L’AUDITORI. 29 DE GENER DE 2016.

El cap de setmana passat tornava a L’Auditori un binomi molt reconeixible des de fa algunes temporades: Pablo González i Gustav Mahler. L’anterior director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya sempre va reconèixer en el compositor austríac un dels eixos vertebradors de les seves cinc temporades amb l’OBC. L’any passat, en la seva última temporada al capdavant de l’orquestra, ja va dirigir la Segona i Novena Simfonia i molts encara recordaran la seva Vuitena Simfonia, “dels Mil”, el 2014. Ara, ja com a director convidat, tornava a la Sala Pau Casals per oferir la més extensa i monumental de les simfonies de Mahler, la Tercera. I l’èxit va ser indiscutible.

Pablo González és un director emotiu. La seva personalitat es distingeix en el més petit gest, i és que precisament l’asturià és un director dels detalls. El seu Mahler cerca, en l’immens cosmos que és aquesta simfonia, les textures específiques que fan de l’obra el que és i posa ordre en aquesta col·lecció a vegades inabastable de significats. Es percep un profund coneixement de l’obra i així, recordant ara l’hora i mitja d’aquest gegantí projecte simfònic a les mans de González, aquesta quantitat de textures evidenciades es fa incomptable. El millor exemple va venir amb el tercer moviment, amb un joc inesperat i efectiu: el trompeta solista interpretava el solo fora de l’escenari, invisible al públic des d’alguna butaca del segon amfiteatre, i el seu so se’ns va presentar com l’ocell que des de l’últim arbre canta allò que diuen els animals del bosc, tal com Mahler va anomenar aquest moviment. Un moment deliciós, tal com també va passar amb la intervenció de Christianne Stotjin. La mezzosoprano, amb una presència hipnòtica per la seva elegància i un embaràs avançat, va sorgir serena d’entre els músics de l’orquestra per oferir una bella invocació a l’home i la nit en les paraules de Nietzsche.

L’OBC va respondre-hi amb molta qualitat. És evident que amb Pablo González s’entén. La simfonia es va mostrar en una evolució constant i d’un inici lleument fred i desubicat va evolucionar a un final apoteòsic, amb una gran calidesa en els moviments centrals com són l’absolutament pianíssim del quart moviment o el “picardiós d’expressió” (keck mit Ausdruck) del cinquè. Van ajudar-hi, sens dubte, els cors convidats: Cor Aglepta, Cor Femení Voxalba i Cor Infantil Sant Cugat. Les formacions corals van saber captar el moment celestial de l’aparició en aquest cinquè moviment: “Bimm Bamm”. Ressonaven compactes i oníriques les veus d’aquestes dones.

El públic adora Mahler i això sempre ho ha tingut clar Pablo González. La seva interpretació és un repte com pocs per a una orquestra simfònica, però l’OBC sempre completa el desafiament amb bona qualitat i els concerts esdevenen nits per recrear-se en els somnis d’humanitat del compositor austríac.