CRÍTICA

Si després de quasi tres hores de gelosia exasperant (amb assassinat inclòs) la parròquia només vomita aplaudiments de cortesia és que hi ha moltes coses que no han sortit bé. Aquest Otello, si em permeteu anar al gra, només té un problema: no és un Otello. Això és aplicable, primer i sobretot, al protagonista de la pamema, un José Cura vocalment sobrepassat per un paper que ja no pot afrontar sense el recurs de fer trampes: si s’acostava a una frase difícil o compromesa, Cura la retallava intentant colar-la als liceistes, provocant al seu torn un evident desquadrament amb els seus companys d’escena. La veu del tenor està feta de cops d’estómac i d’una insofrible engolamenta: ell mai no ha estat un cantant tècnicament perfecte (i els seus aduladors finalment se n’han convençut, quan abans l’aplaudien a grans crits), però una cosa és tenir mancances i l’altra intentar prendre-li el pèl a un públic que ha escoltat una bona nòmina de moros.

Marco Vratogna va ser un Jago correcte, si bé tota la subtilitat del personatge va quedar esvaïda en el regne de les possibilitats (com a mostra, un intent d’apianament a inicis del tercer acte que va acabar en gall per manca de concentració). Ermoneda Jaho és una cantant fantàstica que pot fer enormes Susannes, però absolutament inadequada per afrontar el rol de Desdemona: al segon acte, només es va escoltar ella mateixa i fins i tot en el quart (quan l’orquestra tocava quasi inaudible) la veu no podia omplir el teatre. La direcció artística ens hauria d’explicar per què es contracten pels rols secundaris cantants gens preparats per a pujar a un escenari professional, com ara Alexey Dolgov o Roman Ialcic: posats a fer el ridícul, que els paguin la col·laboració als cantants de casa, i així farem economia. Només Olesya Petrova i Vicenç Esteve (a qui també estaria bé alternar amb algú altre de tant en tant) varen poder salvar la cara.

No és estrany que el desangelament vocal contagiés una orquestra poc motivada, conduïda per un director cansat i sense idees com és Philippe Auguin, que va presentar l’inici de l’òpera a pas de tortuga i no va saber filar les subtilitats teatrals dels inicis de la tragèdia. Si esperàvem que l’escenografia salvés el despropòsit, el paperot d’Andreas Kriegenburg va ser encara més lamentable. Conservaré en la meva memòria escenes d’autèntica antologia, com ara la pobra Emilia llençant Kleenex a Desdemona per consolar-la o un dels assassinats de la consort amb menys tremp que hagi vist en un teatre. El regista no en va tenir prou amb la manca d’idees (tu posa-hi una mica d’immigrants i uns militars, que sempre fan la cosa) car també va situar el cor del Liceu penjat en una estructura immòbil sense gràcia. Els cantaires van fer bé la feina –secundats per l’excel·lent formació infantil Amics de la Unió de Granollers– però si els gestors del teatre no li sumen efectius als nostres cantants, aquests poden acabar muts molt aviat. Si es pot omplir la façana d’anelles vermelles, diria que la pasta no és el problema…

Un Otello per oblidar. Esperem que passi ràpid, que els turistes caiguin a la trampa i que la següent invenció sigui més afortunada. Continuem.