CRÍTICA

La incompletesa de la Gran Missa en Do menor K. 427 continua essent un dels grans enigmes de la producció mozartiana. Després d’escriure quinze misses més aviat protocol·làries per a la cort de Salzburg, Wolfgang hi tornà el 1783 sense encàrrec previ per primera i única vegada en tota la seva vida, imbuït de gràcia per la divinitat, a qui havia promès una missa d’agraïment si Constanze es guaria d’una malaltia: He fet aquesta promesa al meu cor, i espero complir-la, escriu a Leopold. Com a prova veraç de la meva promesa, tinc la partitura de la meitat d’una Missa que m’ofereix les millors esperances. Mozart no va complir la promesa, no pas perquè no estimés la seva dona (de fet, la tradició ens diu que ella mateixa cantà la part de soprano a l’estrena de la peça) sinó provablement perquè ja veia la partitura prou complerta o –com li passà amb el Rèquiem– tenia encàrrecs més interessants o d’una major dotació pecuniària.

Comentant la Gran Missa amb la col·lega Maricel Chavarría (La Vanguardia, 24-I-2016) Gardiner especulava fa poc amb una possible crisi d’identitat religiosa en Mozart que es palesaria en aquesta obra. Més que una crisi puntual de maduresa, la religió mozartiana (una aiguabarreja de misticisme sentimental il·lustrat i de voluntat de concòrdia maçònica  amb algunes gotes de Rousseau) s’expressa a la missa d’una forma existencialment col·lectiva. Així ho recordava el meu mestre Balcells al programa de mà, llegint el Kyrie com un clam de la humanitat sencera exigint airada la pietat de déu. Gardiner va fer-nos sentir aquest patiment col·lectiu arreu, especialment en un Qui tollis amb un obstinat que podria haver tallat una muralla en què el cor Monteverdi disparava uns pianíssims de transició ràpida amb una traça que no era d’eixe món. Impressionant, el millor cor del món, mastegant les dissonàncies del Gratias i empaitant les subtilitats de la fuga de l’Hosanna amb trepidant facilitat.

Menció a part, en aquesta orgia vocal, mereix la soprano Amanda Forsythe, una cantant per a mi desconeguda que ens va fer abandonar el planeta terra amb un Et incarnatus est sideral. Però d’on coi ha sortit aquest àngel? Algú em podria passar el seu mòbil, si té la bondat? Acostumats a interpretacions excessivament operístiques d’aquesta petita obra mestra, Forsythe va disparar nombrosos aguts sense vibrar d’una bellesa corprenedora, amb un fraseig exquisit, fent gala d’un registre greu inusualment sòlid en una cantant tant jove. Senyors del Liceu, ja triguen!

Llastimosament, la Júpiter de la primera part del concert no va fer honor a la ciència dels English Baroque Soloists: un oboè desafinat i ranquejant que Gardiner va corregir entre moviments (diria que el pobre Daniel Bates devia rebre una bona bronca a la mitja part), un segon poc meditat i les indecisions del fagot als moments culminants del trio van deslluir un pèl la interpretació, que no va enlairar-se, això sí, fins un quart moviment que fou una autèntica metralladora de sons. La Júpiter no tocava, perquè aquí érem tots vinguts a patir. Torni aviat, mestre.