Cerca de crítiques

Enquesta

Sobredosi musical

28/1/2016 |

 

Programa: Obres de Granados, Liszt i Mahler

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona

Nicholas Angelich, piano. OBC. Pinchas Steinberg, director.

 

L’OBC programa la Cinquena Simfonia de Mahler amb regularitat i és una obra idònia per verificar l’estat de forma de la plantilla. La sessió va començar amb l’intermedi de Goyescas ofert amb pulcritud, però amb laxitud, certa prosòdia i sense signes de dramatisme. Esperem que la propera temporada i la 2017-2018, l’OBC compleixi amb Granados d’una manera més digna incloent-hi algun dels seus poemes simfònics, així com els preludis i danses de les seves obres líriques. N’hi ha de gravats per la mateixa orquestra a segells com Tritó.

La matinal, amb la sala plena com caracteritza les sessions de diumenge, va seguir amb el Segon concert per a piano i orquestra de Liszt i Nicholas Angelich al piano. Cal plantejar-se quins interessos d’agents i projectes artístics hi ha darrera la contractació d’artistes estrangers que omplen les temporades d’orquestres com aquesta, desplaçant als artistes autòctons que podrien oferir les mateixes credencials artístiques. Angelich va interpretar la seva part sense cap tipus d’espectacularitat, amb funcionalitat, en una lectura que gairebé confonia lentitud amb somieig en una versió cerebral, gens endolcida, ni efectista i amb algunes divergències en la sincronització amb l’orquestra. Per cert, seria bo que les fotografies dels solistes s’actualitzessin als programes de mà. Entre el públic hi havia qui creia que es tractava d’un substitut no anunciat. 

La segona part va ser més satisfactòria amb una Cinquena molt digna, in crescendo amb la millor resolució en l’ Scherzo, l’Adagietto i el Rondó que va fer bategar fins l’apoteosi. El quart moviment, el millor servit de tot el programa, sense arribar a antisentimental, va tendir més cap a un Adagio que cap a un ”Poc adagio” reeixint les reminiscències i cites del Tristany wagnerià en un fraseig ben dibuixat, expressivament meditatiu i una textura nítida. Aquí es va copsar que, com en el segon moviment, Steinberg va treballar la construcció per blocs tot buscant la riquesa de plànols.

El director israelià va concebre l’obra amb gran claredat plàstica tot i el poc idiomatisme en els passatges klezmer i el caràcter fúnebre del primer moviment. Va posar més èmfasi en la vessant esperançadora que en la de la tragèdia que podria haver estat i no va ser. Implicació, correcció i una aurèola proteica (Scherzo i Rondó) semblaven imitar a batutes objectivistes del segle passat. Cal destacar les excel·lents intervencions de faristols com el trompista Juan Manuel Gómez (Scherzo), el clarinetista Josep Fuster, l’oboista Dolors Chiralt i l’arpista Magdalena Barrera (Adagietto).

En resum, un programa excessivament llarg que en atenció al regim d’assaigs i el calendari de l’orquestra va impedir una execució més perfecta –insisteixo, no va ser precisament fluixa- d’una simfonia que, recordem-ho, va dur la producció de Mahler cap a un grau de major abstracció i polifonia. Si amb la Novena de Beethoven la setmana anterior només es va anteposar l’obertura Cendrillon de Sor no es pot justificar afegir un concert per a piano i una altra peça a una simfonia d’exigència tècnica i idiomàtica superior, al marge de virtuts estètiques. En l’orquestra planava una ombra d’esgotament que el públic no va semblar percebre. Els aplaudiments, sens dubte, van ser merescuts per l’esforç i pels resultats.

Albert Ferrer Flamarich