Cerca de crítiques

Enquesta

Bon concert tot i la reincidència

28/1/2016 |

 

Programa: Obres de Vaughan Williams, Beethoven i Schubert.

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 Obres de Vaughan Williams, Beethoven i Schubert.

Lali Aiguadé, ballarina. Julian Sicard, acròbat. Lorenza Borrani, violí i direcció. OSV.

Palau de la Música Catalana. 23-1-16.

 

Bon concert de la Simfònica del Vallès tot i recaure en la Vuitena simfonia de Schubert com a principal reclam. La reincidència de les grans obres, la majoria escoltades les darreres quatre o cinc temporades, aporta punts d’esterilitat a una formació que constantment cerca alternatives al format tradicional de concert. Quelcom que ni la menys programada Leonora III de Beethoven dissimulava. Per cert, discrepo de la ubicació poc llunyana donada a la trompeta fora d’escena com a recurs de “música escènica”. No es va aconseguir ni el simbolisme de la simultaneïtat d’espai, temps i acció ni la dialèctica conseqüent d’aquest efecte acusmàtic.

La simfonia, com l’obertura, dirigida des del primer violí per Lorenza Borrani va enfocar-se amb coherència destacant el contrast temàtic i expressiu entre els anhels d’esperança, consol, angoixa i cercant la tragèdia latent. Aquesta darrera sobretot amb la intervenció dels trombons (desenvolupament de l’Allegro moderato inicial).

Silencis, acords i alguns atacs durs extingits quasi en sfumatura emmarcaven una construcció centrada en la texturació, el color (dissonàncies, passatges de les violes, etc) i tensions canviants. Sota el seu arc, sospirs i estrenyiments -pre-txaikovskians?- prenien vida en una versió que va anar de menys a més, amb puntuals filiacions beethovenianes en l’enfocament marcial, si més no cerimonial, del primer tema del segon moviment, el més intens i rodó del concert. Sense dubte, la varietat de figures al capdavant de l’OSV aporten una riquesa a reconèixer com s’ha comprovat amb els germans Tomàs, Lorenzo Viotti, entre altres.  

La inclusió de la poc coneguda i lleument impressionista The lark ascending del britànic Vaughan Williams va ser suggerent, més essent presentada amb una coreografia de la ballarina Laia Aguadé. Per això és bo que la Simfònica torni a oferir notes al programa. Però perquè només centrades en Schubert des de la perspectiva històrica? I la vessant musical com a eix fonamental? Vaughan Williams, la proposta coreogràfica i Beethoven, no comentats, mereixien igual o més referències que la Inacabada. No hi van faltar els jocs de llums al llarg de la sessió ni les habituals Cadires de la Simfònica.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell