Cerca de crítiques

Enquesta

Deliciosa Uchida

13/1/2016 |

 

Programa: Mitsuko Uchida amb l’Orquestra de Cambra Mahler

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El Cicle Palau 100 l’ha tornat a encertar. Mitsuko Uchida i la Mahler Chamber Orchestra van interpretar, ahir al vespre, un Mozart deliciós. Van tocar els Concerts per a piano núm. 19 KV 459 i núm. 20 KV 466 i el Divertimento en Si bemoll menor.

Després de gaudir-la en diverses ocasions a Viena, especialment a la celebració del centenari del Pierrot Lunaire de Schönberg a la Konzerthaus (17 d’octubre de 2012), he de confessar que Mitsuko Uchida es va convertir en una de les meves pianistes predilectes. Ara ha tornat a visitar Barcelona en el marc del Cicle Palau 100, al costat de la Mahler Chamber Orchestra, per interpretar un concert íntegrament compost per obres de Mozart.

Uchida, en efecte, és una pianista llegendària que aprofundeix en la música que interpreta mitjançant la seva recerca personal de la veritat i la bellesa. I el que va sonar ahir al vespre va ser, en efecte, vertader i bell. Famosa per les seves interpretacions de Mozart, Schubert, Schumann i Beethoven, també ha destacat interpretant els músics de la Segona Escola de Viena (Schönberg, Berg i Webern) i el recent traspassat Pierre Boulez.

Aquest any 2016, Uchida i la Mahler Chamber Orchestra han inaugurat la seva col·laboració en un projecte centrat en els concerts per a piano de Mozart amb una gira per l’Estat Espanyol, Luxemburg, Àustria i Alemanya. El que vam poder sentir al Palau de la Música va ser senzillament deliciós.

La primera obra que es va interpretar va ser el Concert per a piano núm. 19, KV 459, compost el 1784, amb tres moviments, l’Allegro, l’Allegretto i l’Allegro assai. Cal fer notar que el segon moviment, normalment dedicat a una música més calmada, és molt intens. Els intèrprets van saber expressar el seu caràcter “marcial, vigorós i atlètic”, segons Manel Cereijo, amb una execució que va transcendir els límits de l’escenari i va apel·lar sense barreres la sensibilitat de l’espectador.

Uchida dirigia des del piano, demostrant un profund coneixement de l’obra, amb un somriure inesgotable i uns moviments absolutament heterodoxos però eficients, ja que l’orquestra responia amb gran afinitat als gestos de la pianista. Els fragments de piano solo van arribar a un grau de precisió extrema, amb un recital d’habilitats tècniques considerable i, sobretot, amb la capacitat de transmetre els matisos que demana Mozart, la música més pura que mai s’ha escrit. L’entesa entre el piano i l’orquestra va ser absoluta, fins i tot en els segments ornamentals i cada vegada que es repetia un tema s’explicaven coses noves. El so del piano es filtrava entre els músics amb comoditat i convicció, i l’orquestra responia càlida però, alhora, brillant. S’establí un diàleg fructífer amb frasejos ben conduïts, dinàmiques exquisides i una ornamentació precisa però amb sensació d’espontaneïtat.

Després va venir el torn del Divertimento en Si bemoll menor, KV 137, “Simfonia Salzburg”, una obra orquestral només per a cordes escrita per un Mozart de setze anys, que els instrumentistes van tocar, curiosament, de peu. El conjunt va sonar compacte, amb una afinació acurada, i l’ornamentació (els mordents, els trinats, les anticipacions, les appoggiatures) s’executà amb rigor. El concertino Itmar Zorman va dirigir amb claredat, i la sensació que transmetien els músics era de gran compenetració. La Mahler Chamber Orchestra va oferir una versió profunda de l’obra de Mozart.

A la segona part va tornar a irrompre en escena Mitsuko Uchida per interpretar el Concert per a piano núm. 20 en Re menor, KV 466. La pianista va aportar lluminositat al conjunt i dirigia l’obra amb passió, caràcter i entrega. Les parts per a piano, a voltes molt virtuosístiques, semblaven senzilles a les seves mans. L’obra comença fosca i poc a poc es va aclarint mentre el piano es va obrint pas en aquesta obscura textura. Les progressions estaven molt ben conduïdes i les dinàmiques molt clares. Si el primer concert ens havia commogut, aquest encara va apel·lar més a les nostres emocions. El segon moviment és serè, i amb una expressivitat íntima que es va transmetre deliciosament, i el tercer va concloure l’obra amb força i temperament.

Uchida encara ens va donar una propina, justament de l’altre àmbit musical que domina, una de les miniatures schönberguianes, el “Langsam” núm. 2 dels Kleine Klavierstücke Op. 19. Un gest que vaig agrair sincerament.

Aina Vega Rofes
Núvol