El programa oferia dos concerts ben contrastats. En el número 19 que obria la sessió, Uchida va brindar un Mozart lluminós, equilibrat i expansiu alhora. La pulsació nítida de la pianista va estar sempre al servei d’una expressivitat càlida que va trobar en una orquestra reactiva l’interlocutor perfecte. La fusta d’aquesta formació multinacional va ocupar un lloc destacat en el marc sonor impulsat per la pianista japonesa, però la corda no va estar tan encertada en el parèntesi no pianístic del Divertiment KV137, amb perfils sovint confusos i sonoritat gruixuda.

La perla de la vetllada va ser el Concert núm. 20, on Uchida va subratllar, sense exageracions, el to dramàtic del primer moviment, sobre el qual plana l’ombra de Don Giovanni. Si el tens diàleg entre piano i orquestra va ser exemplar, fins a arribar a una cadència colpidora, no menys encertat va ser el moviment lent, amb una Uchida d’exquisida contenció, mentre que les alternances d’ombra i llum del tercer temps van culminar en un final alliberador. Un breu aforisme, la segona de les Petites peces opus 19 de Schönberg, va ser la inesperada propina d’una Mitsuko Uchida magistral.