Cerca de crítiques

Enquesta

1714. Món de guerres

Els desastres de la guerra

25/7/2004 |

 

'1714-Món de guerres'. Concepció musical: Josep Vicent. Llibret: Albert Mestres. Música: J.E. Canet, X. Cano, C. Dènia, J.M. Mestres Quadreny, R. Ramos, R. Reina, J. Vicent. Direcció escènica: Ramon Simó. Cor de la Generalitat Valenciana. Grup de Percussió d'Amsterdam. Orquestra Pablo Sarasate. Direcció: J. Vicent. Festival Castell de Peralada, 23 de juliol.

Aplaudim el risc d'estrenar una peça ambiciosa i l'originalitat de presentar una obra composta a 14 mans i aparquem el debat (estèril) sobre l'adscripció genèrica del resultat. A partir d'aquí, parlem-ne. Albert Mestres i Josep Vicent, motors de 1714-Món de guerres, han volgut mostrar els horrors inherents a tot conflicte armat a partir de diversos esquetxos que reprodueixen situacions massa familiars: el mercat bombardejat, el soldat enyorat a la llar, les violacions de dones, la mentida darrere molts suposats alliberadors. Per desgràcia, la dispersió és la nota dominant d'un llibret que es mou entre les disquisicions filosòfiques de Rousseau i Beccaria o les reflexions del marquès de Sade i l'humor tronat dels sentinelles Panxo i Pinxo, sense trobar mai un to convincent. Esclar que les hipotètiques virtuts del llibret desapareixen quan és ben difícil entendre una sola paraula gràcies a una nefasta sonorització i una dicció sovint inintel·ligible.

Similar dispersió afectava la part musical, on només els fragments signats per Mestres Quadreny tenien la intensitat requerida pel tema. La resta, un magma difús que es movia per suats camins expressionistes amb regulars explosions de la percussió -servides amb virtuosisme pel grup d'Amsterdam-, i que arribava al seu pou més depriment en l'interludi de la segona part, un pseudo-Xostakóvitx del qual no sabem si felicitar l'habilitat mimètica o deplorar la desvergonya. La majoria d'autors, a més, van mostrar la seva ineptitud a l'hora d'escriure per a les veus, amb una propensió blasmable per explotar els extrems de les tessitures sense, a més, tenir en compte el ritme de les paraules, tot plegat accentuant la incomprensibilitat del missatge.

Per sort, la posada en escena de Ramon Simó va optar abans per la concentració simbòlica que per l'hiperrealisme gore del qual l'espectador ja està immunitzat. Hi va haver un ús efectiu de les projeccions i solucions enginyoses (les cadires apilades i tombades al bombardeig, les dones prostituïdes menjant una poma de la mà dels homes), massa escasses, tanmateix, per eliminar la sensació de cerimònia de la confusió que va afectar també el trio d'actors.

Deixant de banda un esforçat Pau Bordas (l'únic cantant entenedor), la interpretació va ser molt discreta, un altre cop amb bona part de la culpa atribuïble a la sonorització. Quan se la podia escoltar, l'Orquestra Pablo Sarasate patia d'un so metàl·lic, mentre que els micros subratllaven els problemes de quadratura i afinació del Cor de la Generalitat Valenciana, els solistes del qual (una forma d'abaratir costos?) afrontaven amb poc èxit alguns petits papers. Bones intencions de les quals l'infern de l'art n'és ple.

Xavier Cester
Avui