Cerca de crítiques

Enquesta

1714. Món de guerres

Òpera del present que afronta l'horror del món

25/7/2004 |

 

Títol: 1714-Món de guerres, llibret d'Albert Mestres.

Música: J.E. Canet, X. Cano, C. Denia, Mestres-Quadreny, R. Ramos, R. Reina, J.Vicent.

Direcció: Josep Vicent (música) i Ramon Simó (escena).

Intèrprets: M. Barceló, M. Chamalanch, X. Mestres; P. Bordas, C. Denia; Orquestra Pablo Sarasate, Cor de la Generalitat Valenciana, Amsterdam Percussion Group.

La guerra i la seva brutalitat. Un horror interminable. La reflexió és ineludible. També ho és pensar sobre la seva representació: el compromís moral de l'art té a veure amb el coratge d'afrontar l'horror i el dolor del món, però també amb una forma que no en faci espectacle, que no el frivolitzi, que sigui manifestació de la cultura en contra de la barbàrie. 1714-Món de guerres es presenta com un treball col·lectiu que, a partir d'un llibret d'Albert Mestres, vol afirmar l'òpera del present com una possibilitat de compromís moral amb el món, que, malauradament, ho és tant de la guerra. És per això que, estrenada divendres a Peralada, la proposta mereix un respecte i és just valorar que hagi tingut l'oportunitat de concretar-se. La nova creació operística (i encara menys en català) no sempre troba espais. Però, a més, 1714-Món de guerres és una obra pensada; musicalment tan diversa (sis compositors hi col·laboren i el coratjós director Josep Vicent busca un equilibri sense diluir l'heterogeneïtat d'una partitura on la tradició conviu amb l'avantguarda) com digna; escènicament austera i afortunadament poc explícita, tot i la projecció d'imatges de guerra o de violència en una pantalla al fons d'un escenari sense decorats. I interpretada amb talent i audàcia per actors, cantants i músics. També és una obra desigual, a voltes desconcertant, però viva en el risc.
El llibret d'Albert Mestres no desenvolupa un argument de manera unitària i lineal. Salta en el temps, acumula referents diversos (la Catalunya dels Segadors, Bòsnia, Palestina) per recordar la guerra com a constant; construeix situacions duríssimes sense buscar un efecte melodramàtic, sinó un distanciament que dugui a la reflexió. En els seus deliberats anacronismes, el marquès de Sade pot ser una figura de consciència escèptica davant les forces de pau internacionals. Mestres ha traduït Sade i Georges Steiner, de manera que s'hi pot intuir el pessimisme de l'últim en els apunts s
obre el fracàs de la Il·lustració: Rousseau i Beccaria, que lamenten racionalment la tortura, són empresonats i executats. El llibretista barreja diferents registres, de manera que uns soldats (Pinxo i Panxo, com no pensar, doncs, en el punxó?) reneguen sense miraments. Una concessió a certs tòpics que fins potser va molestar, però uns renecs són una anècdota quan es parla de violacions i prostitucions infantils en temps de guerra, mentre la percussió vol fer present els bombardejos que massacren la població civil. Quan el tema és l'horror d'un món de guerres.

Imma Merino
El Punt