Els mites són susceptibles de ser sotmesos a processos d’interpretació, adaptació, actualització, revisió i paròdia, entre molts d’altres, la validesa dels quals es basa tant en la coherència dels plantejaments com en l’enriquiment que poden aportar a l’original. 4Carmen, proposta coral a partir d’una de les òperes més populars del repertori (en si mateixa, la declinació més celebrada del relat original de Mérimée), es limita a ser una simple nota a peu de pàgina, un comentari de curta volada que no va gaire més enllà d’oferir un divertiment d’interès discontinu.

Aquesta nova iniciativa de l’animós equip d’Òpera de Butxaca i Nova Creació va ser estrenada a l’estiu a Peralada i presentada a la Neuköllner Oper de Berlín abans de les dues funcions a l’Arts Santa Mònica. Quatre parelles de compositors i llibretistes són els responsables de les vinyetes que integren l’espectacle, articulat al voltant d’una conferència d’experts sobre Carmen. La primera (obra de Lucas Peire i Marc Artigau) posa sobre la taula els temes centrals, com avisa el títol Passió, mort i dolor. A Carmen aux enfers, Mischa Tangian i Helena Tornero ofereixen un bucle sense escapatòria, una història que s’amplia de forma retrospectiva per acabar sempre amb la mort de la gitana a mans de Don José. Carles Pedragosa i Jordi Oriol signen l’interludi còmic de Restaurant Carmen, una astracanada frenètica d’humor primari, abans que Clara Peya i Marc Angelet disseccionin el mite a Autòpsia.

L’espectacle no s’oblida de proposar un capgirament de papers puntual entre botxí i víctima, però, comptat i debatut, el textos es limiten a la mera anècdota sense gruix. Pel que fa a la partitura, els quatre compositors abracen des de l’avantguarda més aspre fins al pastitx més desenfrenat, sobretot de la partitura de Bizet, amb una varietat de registres que forma part lògica del joc sense que, tanmateix, cap d’ells creï línies vocals interessants (un dels mals comuns de l’òpera actual). Posats a destacar-ne un fragment, serien els ominosos ostinati de Mischa Tangian per a Carmen aux enfers els que es revelen més adients per al contingut dramàtic.

La direcció d’escena de Marc Rosich poca cosa pot fer amb aquest material, mentre la part musical va a càrrec d’Alfredo Armero (piano) i Àlex Rodríguez Flaqué (violoncel). El so punxegut de Marta García Cadena no és el que hom associa a la sensual cigarrera, però l’entrega sense reserves tant de la soprano com d’un eficaç Néstor Pindado i un Toni Viñals escènicament irresistible és la millor defensa de què disposa 4Carmen.