Cerca de crítiques

Enquesta

La JONC al Fòrum Ciutat

Per als qui resten

22/7/2004 |

 

Obres de Lutoslawski i Brahms. María Luz Martínez, Enric Martínez-Castigani. Cor Madrigal. Lieder Càmera. Jove Orquestra Nacional de Catalunya. Director: Lutz Köhler. Fòrum Ciutat, Barcelona, Auditori, 18 de juliol.

No és imprescindible combregar amb el sentiment religiós que transpira Un rèquiem alemany, de Brahms (aquesta noció tan cristiana que no importen les penes terrenals si es confia en la vida eterna a la casa del Senyor), per deixar-se transportar per l'excelsa bellesa de la música, per la seva capacitat inigualable de confortar l'esperit dels que resten i beneir els que se'n van. En el darrer programa ofert per la JONC, la Música fúnebre de Lutoslawski, amb el seu caràcter més desoladament tràgic, va servir de contrastat pròleg a la peça de Brahms. La corda de la jove formació va afrontar amb seguretat, més enllà de certs titubejos dels violins en el registre més agut, el rigor de l'escriptura del compositor polonès.

La versió que va fer Lutz Köhler del rèquiem va ser sorprenent en el sentit que es va desenvolupar per camins diferents al marcat en l'arrencada de l'obra. El to reposat i amorosit, la construcció primmirada de frases de gran volada al primer moviment i en bona part del segon va donar pas a explosius canvis de marxa, a acceleracions -de vegades brusques- que anaven en sintonia amb la visió afirmativa que el director alemany va palesar de l'obra. No debades aquest rèquiem no litúrgic és per als que ploren, no per als plorats. Però Köhler no es va oblidar de la gran estructura que basteix Brahms, d'aquest arc immens que s'obre i es tanca amb la benedicció als vius i als morts, exposada amb gran delicadesa. La JONC va confirmar el bon nivell a què ens té avesats, en especial metall i fusta (menció d'honor per a l'oboista), mentre que la corda, en part per la pròpia acústica de l'Auditori, en part per manca de densitat d'un so a vegades metàl·lic, quedava ofegada en els grans tutti.

Una María Luz Martínez un punt estrident i no sempre ben afinada, i un eficient Ernest Martínez-Castigani sense, tanmateix, l'autoritat necessària per a les seves grans imprecacions, van deixar els màxims honors vocals de la vetllada a l'aliança entre els cors Madrigal i Lieder Càmera. Com ja van mostrar en l'excel·lent programa de simfonisme coral a cappella que van passejar fa uns anys per diferents ciutats del país, les veus de les dues formacions s'empasten a la perfecció. Un rèquiem alemany és una obra esgotadora per al cor i és normal que, en el darrer temps, després de la tensió imposada per Köhler a la fuga del sisè moviment, les sopranos no mostressin tota la finor ideal. Tant és, el so cohesionat i atractiu, l'empenta en els fragments més impactants i la capacitat de plegar-se en els més subtils pianíssims, van ser una benaurança més.

Xavier Cester
Avui