Cerca de crítiques

Enquesta

Hogwood dirigeix la Orquesta Nacional de España a l'Auditori

Armes contra la ignorància

21/7/2004 |

 

Obres de Stravinsky i Mendelssohn. Susana Cordón, Ana Häsler, Alain Damas. Cor de la Simfònica de Galícia. Joven Orquesta Nacional de España. Director: Christopher Hogwood. Fòrum Ciutat, Barcelona, Auditori, 17 de juliol.

Els llibres a l'abast de tothom com a antídot contra l'obscurantisme i la cultura viscuda com una aventura personal. Mendelssohn dedicava aquesta magna simfonia, Cant de lloança -comparada al seu temps a la Novena de Beethoven-, a la celebració del 4t centenari de la invenció de la tipografia atribuïda a Gutenberg. La va presentar a Leipzig i la va allargar per reforçar-ne el caràcter de cantata per mor d'agradar als britànics, sempre àvids d'emoció coral.

Tot i que retòrica, emfàtica, la Simfonia Lobgesang conté passatges memorables que en justifiquen l'interès. Chistopher Hogwood l'ha treballat amb la JONDE i el cor de la Simfònica de Galícia (que prepara Joan Company), i els resultats són més plausibles per l'entramat intern que per l'aclaparament en els passatges més rutilants. Tractant-se de músics tan joves -que ben segur que recordaran tota la vida el seu magisteri-, prefereix dirigir l'obra de forma ràpida i més pendent de quadratures que de vivificar un so massa opac per hipertròfia de les cordes que neutralitzava l'ardidesa dels vents.

El cor gallec està dominat per unes sopranos que perden qualitat en la plena potència i fan emmudir la resta de seccions força més ben equilibrades i texturades. Pel que fa als solistes vocals, em plau exercir un dels privilegis dels qui ens dediquem a la menystinguda activitat de cronista musical com és la divulgació de noms que debuten amb força. La soprano Susana Cordón canta amb una veu potent de grans recursos operístics i una expressivitat absolutament convincent. De la catalana Ana Häsler, de tessitura més central, m'agrada l'esmalt uniforme i la naturalitat del fraseig, i del francès Alain Damas diria que el seu lirisme i bon gust han de trobar en el repertori tipus mozartià i en la distància curta del recital el territori propici per anar molt lluny.

El complement a la vetllada el posava la suite de concert (1949) del ballet neoclassicista Pulcinella d'Igor Stravinsky, dirigit per Hogwood amb funcionalitat, és a dir, amb clares indicacions rítmiques i una menor implicació. Els pulcres resultats ja suscitaven en la primera part l'entusiasme d'un públic jove i participatiu.

Xavier Casanoves Danés
Avui