Cerca de crítiques

Enquesta

Excel·lència total més enllà de Zimmermann

16/11/2015 |

 

Programa: Trío Zimmermann. Obras de Schubert, Hindemith y Beethoven

Lloc i dia:Auditori. Sala Oriol Martorell.

La temporada de cambra de l’Auditori segueix endavant amb un nivell de qualitat absolutament envejable. Bona prova d’això és el concert que el Trio Zimmermann va oferir-hi aquesta setmana. Capitanejat per un dels millors violinistes del moment, l’alemany Frank Peter Zimmermann, van causar furor amb un programa exquisit i una interpretació brillant i immaculada.

Zimmermann ha visitat Barcelona en diverses ocasions com a solista, però em penso que és la primera vegada que ve amb el trio de corda que va formar l’any 2007, amb el viola Antoine Tamestit i el violoncel·lista Christian Poltéra. Malgrat que la formació dugui el nom del violinista, és imperiós dir que tots tres músics toquen excepcionalment bé i tot i això, el trio no sona com una suma d’intèrprets excel·lents, sinó com un conjunt en plena simbiosi. L’element més destacat és el so que treuen dels instruments, brillant, pur i cristal·lí. Sentint-los i fins i tot veient-los, hom diria que les peces que toquen són fàcils, i és que l’execució que en fan és d’una gran elegància i delicadesa, sense moviments ni gestos bruscos. No hi ha sobreactuació ni manierisme; hi ha una puresa de so diàfana que enamora.

El concert va començar amb el Trio per a cordes D 581 de Schubert, en el qual ja van mostrar des de la primera nota un so a la corda que semblava de vellut. Vam veure de seguida que Zimmermann no anava d’estrella, sinó que s’integrava a la perfecció amb els altres dos membres del conjunt. Van tocar amb un estil clàssic i mesurat i amb un so contingut, poc expansiu. Tècnicament van fer una execució perfecta, amb una afinació immaculada tant d’aquest trio com del Trio per a cordes D 471, també de Schubert, que el compositor va deixar inacabat i només consta d’un moviment.

Després va venir un autor completament diferent: Paul Hindemith. A vegades hi ha intèrprets que no saben endinsar-se correctament en tots els estils, però aquest no és el cas del Trio Zimmermann. Van tocar el Trio per a cordes núm. 1, op. 34 amb un so brillant i impol·lut, sense ni una sola rascada, tenint en compte que la música del segle XX és arrauxada i a vegades violenta, que no té la bellesa apol·línia de la música clàssica. Els tres intèrprets van treure un so clar, nítid i diàfan i especialment en el segon moviment van exhibir una compenetració altíssima entre ells amb un so incisiu i penetrant.

El programa es va cloure amb el Trio per a cordes núm. 1, op. 9 de Beethoven. Potser va ser la peça «menys» perfecta, ja que es van notar algunes petites impureses de so —que curiosament, no s’havien notat gens ni mica en Hindemith—, però en qualsevol cas, en van fer una interpretació expansiva i va ser on els intèrprets es van poder lluir més individualment i així vam acabar de veure que el Trio Zimmermann està integrat per tres músics immensos. Com a bis, van recular fins al classicisme de Mozart, on també van excel·lir sense problemes. Sens dubte, el Trio Zimmermann és un referent ja indiscutible de la música de cambra. Esperem que creï escola.

Elsa Álvarez Forges
Núvol