Cerca de crítiques

Enquesta

Un Berlioz d’espectacularitat, disbauxa i bogeria

12/11/2015 |

 

Programa: Benvenuto Cellini, de Berlioz

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Aquest diumenge va tenir lloc la primera funció de Benvenuto Cellini de la temporada al Gran Teatre del Liceu, òpera d’Hector Berlioz basada en l’autobiografia de l’escultor florentí, amb llibret de Léon de Wailly i Auguste Barbier i escenografia de Terry Gilliam. John Osborn en el paper de Benvenuto Cellini (1550-1571), Kathryn Lewek encarnant Teresa i Ashley Holland com a Fieramosca van cantar sota la batuta de Josep Pons.

Diumenge passat, el cosmos de Terry Gilliam va omplir per primera vegada la sala del Gran Teatre del Liceu. El protagonisme de la vetllada no va ser per Cellini per la música, sinó per l’escenografia que, partint dels elements originals de l’òpera, va desenvolupar el seu llenguatge tan particular: una miscel·lània artística en què es barrejà roba d’època i futurista, elements figuratius, kitsch, personatges extravagants, queer i sobredimensionats, emmarcats per una versió particular i titànica de La Presó de Piranesi (1720-1778). Aquesta posada en escena és una creació immensa per la qual desfilen la resta d’elements que creen l’obra, i és tan omnipresent que cal concentrar-se per apreciar-ne el valor musical.

Gilliam deia que tenia la intenció de tornar l’òpera a la seva condició original de teatre popular, i afirmava que havia creat una bèstia que posava els intèrprets al límit de les seves possibilitats. És innegable que el resultat fa molt d’efecte i aconsegueix el que es proposa, a vegades a un cost musical massa car. Des del meu punt de vista, l’escenografia d’una òpera ha de partir del diàleg de tots els elements que l’integren, submergint-se en les idees artístiques dels creadors originals i reinterpretant-les per transmetre un contingut determinat, sigui amb pompa o amb austeritat. I això Gilliam no ho compleix. Explicava: “no hi ha cap tipus de missatge, el que vull és que cada espectador faci volar la seva imaginació”. I és exactament el que presenta: un cúmul d’estímuls esbojarrats, un carnaval ple de personatges fàcilment identificables en els seus treballs cinematogràfics. El resultat és impressionant i va meravellar a gran part del públic, que no recordava haver vist mai res semblant en el teatre. Va quedar clar que el Liceu sap trobar moments per la seriositat i per la festa.

Pel que fa a la música, Benvenuto Cellini, escrita l’any 1838, és una proposta molt interessant que no s’havia representat a Barcelona des de feia 38 anys i a la qual al llarg de la seva història se li han donat (i potser se li donaran) poques oportunitats. Per sota les excentricitats de Gilliam vam sentir una paleta delicada, proporcionada i brillant dels colors de Berlioz (1803-1869), que són, a més de riquesa i expressivitat musical, d’importància històrica. A ell li devem molts elements de la música tal i com l’entenem avui en dia, especialment pel que fa a l’art de l’orquestració.

Hi va haver irregularitats tant en l’escena com en la música. Als dos primers quadres hi va haver alguns problemes amb els volums, se sentia poc a Osborn i Lanchas, i no va ser tant un problema de l’orquestra com de les seves veus, que van mostrar qualitat i força en el segon acte. En canvi, la veu de Lewek va estar a l’alçada de les circumstàncies i es va mantenir brillant i amb correcció tècnica durant tota l’obra, fent gala també de les seves dots d’actriu. Holland va mostrar-se amb una veu a vegades més present i a vegades menys, però ampla i amb presència. Halfvarson va guanyar seguretat un cop va poder baixar de la plataforma en què estava i finalment va sorprendre amb els seus baixos i una actuació molt divertida. El paper d’Ascanio el va fer Lidia Vinyes-Curtis, substituint a Stroppa, que estava indisposada. Va tenir moments molt bons, com el duet amb Teresa, i va demostrar tenir una veu rica i intel·ligència harmònica. A més a més, va aprofitar molt bé la picada d’ullet de Gilliam: el seu personatge estava basat, físicament, en Berlioz mateix, i ella va saber dotar-lo d’una vida interessant.

M’atreviria a dir que l’escenografia va contribuir a l’aparició d’alguns problemes musicals, especialment pel que fa a la coordinació entre l’orquestra i el cor, per exemple, en l’escena de la pantomima. No obstant això, hi va haver moments de molta qualitat i interès: l’obertura va ser intensa i brillant, i al tercer quadre la música va mostrar amb molta més plenitud el món de Berlioz, potser perquè l’escenografia es va relaxar. Josep Pons és, a més d’un bon tècnic de la construcció musical, un artista sensible que sap donar voluptuositat i brillantor sempre amb adequació a les partitures. A més a més, sembla que l’orquestra se sent còmode amb la seva batuta, ja que l’aplaudien amb el públic cada vegada que sortia a la tarima. La seva lectura de la partitura va ser interessant, voluptuosa i contrastada, i l’orquestra va fer una exhibició molt bonica dels colors preciosistes del compositor francès.

Maika Casalí
Núvol