Una excel·lent ocasió per poder valorar i gaudir de la musicalitat d'un dels nostres solistes més joves, el violoncel·lista madrileny Pablo Ferrández (1991), que ha obtingut ja reconeixement internacional. Però, a més, per gaudir també de la sensibilitat pianística del seu company en aquesta ocasió, el malagueny Luis del Valle (1983). Tots dos han passat per les aules de l'escola Reina Sofía, i tot indica que ocuparan primers plans del món de la música si continuen treballant a aquest nivell. El piano de del Valle és equilibrat, i sap situarse en cada moment del repertori i en el seu caràcter. Equilibri, senzillesa en el toc, respecte als plans sonors sense pertorbar el discurs del violoncel i una concepció exemplar quant a subratllar l'harmonia. Un programa compromès: el sensible Kol nidrei de Max Bruch, i després ni més ni menys que la sonata en la menor Arpeggione de Schubert, en la qual el violoncel va mostrar al començament que és humà i que sap com es fa bé. Color, dinàmiques i expressió van assenyalar aquesta versió amb un tempo adequat i un fraseig afí a les respiracions, amb dosi de rallentando que donava tensió al discurs. I en la Fantasiestücke de Schumann, camp propici als excessos, tots dos van deixar en clar una manera de fer música que, almenys en el violoncel, deixa veure un circuit que sempre s'expressa des de dins, amb destacats detalls de fraseig romàntic i una delicada inflexió que aporta relleu. I això també es va percebre a la sala, ja que el so i l'atenció que generava la música va exercir una espècie d'encantament que manifestava un silenci absolut, especialment, i canviant d'estètica, en el largo de la sonata en re menor op. 40 de Xostakóvitx. Amb un començament en què va predominar un toc romàntic encara, sense endinsar-se a les arestes una mica més aspres del llenguatge del rus, tant sonores com rítmiques. Però tot va prendre cos en l'allegro, i el largo va ser commovedor, amb un so interioritzat i amb riquesa de matisos i dinàmiques. Les enormes possibilitats tècniques de Ferrández (arc i mà esquerra) i un instrument excepcional com és l'Stradivarius que li ha cedit la Nippon Music Foundation van mostrar dimensió virtuosística en les Variacions de Paganini en una corda sobre tema de Rossini, i intensitat expressiva en la delicada interpretació de la Nana de Falla, que en la versió de Marechal comença directament amb el tema, encara que aquí va començar amb una subtil introducció.