Cerca de crítiques

Enquesta

El vampir del Palau

12/11/2015 |

 

Programa: Juan de la Rubia i Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, de F. W. Murnau

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Rubia i la projecció de Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, de F. W. Murnau.

El rostre esgarrifós i malèfic del comte Orlok apareix immens davant l’orgue del Palau com un epicentre romàntic del mal al voltant del qual convergeix un marc incomparable i fins ara desconegut per a ell: una densa vegetació ceràmica i les valquíries de pedra. A sota, la consola solitària de l’instrument total i un únic punt de llum perfilant l’esquena d’un intèrpret solitari, cara a cara amb la personificació de la mort, l’organista domant el diable mut com un veritable prestidigitador conjurant fórmules sonores amb les infinites possibilitats i registres del seu art.

Només l’experiència que suposa presenciar aquesta imatge ja val l’assistència al concert que oferí Juan de la Rubia el passat 1 de novembre. Més enllà d’això, i per evitar confusions, crec convenient diferenciar dos aspectes entrellaçats però ben diversos a l’hora de parlar d’aquest recital. Per una banda, tenim el concert en sí: la interpretació de de la Rubia improvisant a l’orgue davant la projecció del film Nosferatu (F.W. Murnau, 1922). Per altra, que es fes aquest concert del cicle Orgue al Palau el dia esmentat i que la programació el titulés Concert de Halloween.

No puc deixar de dir que em sembla un títol força desafortunat. Més enllà d’aquesta mera opinió personal, no faré més llenya de l’arbre caigut de la que ja es van encarregar de fer les xarxes socials. Sí, segurament tenim una mitologia pròpia que hauria pogut originar un concert igualment interessant (algú va pensar en Don Joan?); i sí, resulta que a tots ens entusiasma la castanyada. Dit això, només calia donar un tomb pels carrers i veure quina opció triaven els comerços (o sigui, els que tenien a vendre alguna cosa) i com responia la gent jove disfressada… Halloween guanya perquè ve d’una cultura que sap vendre els seus mites, però sobretot guanya perquè no només és tètric: és, per sobre de tot, divertit. És una combinació infal·lible, ens agradi o no als nostàlgics continentals. El Palau, doncs, simplement va plegar-se a una evidència comercial i tampoc cal posar el crit al cel pel que, al capdavall, només és un títol. Però sí, com deia, em sembla desafortunat, encara que sigui per la poca intel·ligència que evidencia aquesta decisió, preveient la reacció d’un públic fidel a les tradicions.

Ara bé, aquest títol desmereix el concert? Absolutament, no. Per favor, pensem-hi: Nosferatu + orgue en directe + Palau? Jo dic, tingui el títol que tingui, i sense sortir del món anglosaxó, shut up and take my money! No puc imaginar un escenari més espectacular per a emmarcar la pantalla on desfilaven les imatges que Murnau va filmar fa tantes dècades posant les bases de la mitologia cinematogràfica del vampir en particular i del cinema de terror en general.

Tant fascinant com aquest film era, doncs, la posada en escena. No només es recuperava la tradició de la música en directe del cinema mut, sinó que es reivindicava la immensa riquesa de la música improvisada, sovint expulsada avui de l’anomenada música culta. Juan de la Rubia féu gala de per què és un dels nostres millors organistes regalant-nos noranta minuts de música ininterrompuda on hi va haver de tot i on demostrà que, lluny de ser un gènere menor, la improvisació requereix no només una extraordinària creativitat, sinó també un domini extrem de l’harmonia, ritme i conducció de les veus només a l’abast dels grans músics. De la Rubia excel·lí en aquest exercici no limitant-se a reproduir fórmules prefabricades i sense interès més enllà de la seva funció incidental; el que féu fou una veritable banda sonora en directe plena de temes i Leitmotiven associats a sensacions i personatges que s’anaven encadenant en una perfecta sincronia amb el desenvolupament de l’acció. Com la mateixa pel·lícula, la música tingué un sentit i forma total i global, però sempre demostrant que no venia d’una obra predefinida: mostra d’això són les petites perles emmascarades que vam gaudir dins el continu fluir de l’acció en la forma de cites musicals que posaven a prova la melomania del públic. El mèrit d’aquesta tasca és enorme.

Hi ha, a més, un tercer factor. La posada en escena també establia un diàleg viu. La música parlant a temps real amb les imatges en moviment que respiraven en aquell mateix moment apel·laven a una experiència immediata dins la nostra imaginació creativa: els donava ànima a l’instant. La mort, la por, el misteri, la fatalitat, tot prengué vida a tres bandes entre Murnau, de la Rubia i el públic.

I és que la pròpia Nosferatu (el títol complet de la qual és Nosferatu, eine Symphonie des Grauens) és una veritable simfonia visual fúnebre en cinc actes. El seu lirisme de regust romàntic traspuant en les escenes exteriors tretes directament de l’imaginari de Friedrich és alhora tècnicament revolucionari per a un art llavors incipient la tecnologia del qual condemnava el rodatge a l’estudi. Murnau firma una obra fundacional perquè no només obre la veda d’una nova manera d’entendre la narrativa cinematogràfica, sinó que s’erigeix com a un dels màxims exponents d’un transvasament cultural des de les arts tradicionals (i el seu pòsit centenari) que cristal·litzà en l’efervescència estètica del cinema expressionista alemany.

No fou una etapa llarga, la infinita creativitat estètica del món del Dr. Caligari i el comte Orlok s’apagà en les tenebres de l’oficialisme nazi, però fou prou fecund per a recollir el cadàver de l’art tradicional, difunt en la Gran Guerra, i extendre’l en forma d’avantguarda cap a les possibilitats d’una tecnologia nova. Nosferatu, a més, encarna com ningú aquesta revolució trista, sinistra; no hi ha cap entusiasme en un art nou conscient d’haver nascut sota l’amenaça d’un cataclisme que arribarà inexorablement.

L’adaptació apòcrifa de Dràcula porta el vampir a cavall del romanticisme i l’expressinionisme germànic i crea un univers que condicionarà l’imaginari audiovisual popular fins avui en dia. Nosferatu encarna la mort, la maledicció, com maleïda és la mateixa pel·lícula: canviar els noms dels personatges no aturà la demanda de la vídua de Bram Stoker per no pagar els drets d’autor i la conseqüent destrucció de quasi totes les còpies existents, per no parlar de les llegendes urbanes, totes demostrades falses, que envolten la producció. La més coneguda segurament és que el seu protagonista, el misteriós Max Schreck, aparegué del no res i que era un vampir de debò.

Aquesta dimensió macabra apel·la a la nostra fascinació pel vessant ocult i diabòlic que conviu amb nosaltres. Orlok deixa el seu castell i es trasllada a Bremen, i per allà on passa apareixen rates i la gent mor. Murnau identifica Nosferatu amb la pesta per a dibuixar la seva naturalesa genocida a una escala que ara observem premonitòria, un mal en estat pur invisible, inevitable, que ningú pot aturar, i on també es barreja el real i l’irreal: les premonicions i somnis condueixen l’acció i encaminen l’inevitable trobada de Nina amb el vampir.

Tanmateix, el dia dels difunts es redimeix en l’albada i l’onada de mort del vampir també topa amb una llum que l’anul·la. És l’amor de Nina, que el rep amb els braços oberts, el que derrota la maldat del dimoni i el destrueix.

Si abans Strauss acaronava les muntanyes i la mort avançava inexorable al ritme d’uns baixos que apuntaven el Libera me del Requiem de Fauré, el comte Orlok es fongué esvaint-se per sempre en una explosió musical que culminava amb la mort de la Isolda wagneriana. Juan de la Rubia redimí el diable i ens protegí durant aquella nit de perill… fins l’any que ve?

Martí Marimon
Núvol