Cerca de crítiques

Enquesta

Maxim Vengerov a Peralada

L'arc de Narcís

18/7/2004 |

 

Obres de Dvorák i Beethoven. Maxim Vengerov, violí. Orquestra Filharmònica Arturo Toscanini. Director: Bundit Ungrangsee. Festival Castell de Peralada, Auditori Jardins del Castell, 16 de juliol.

Maxim Vengerov substitueix Lorin Maazel. Un arc per una batuta? La forma com es va donar la notícia ja deixava clar qui era l'estrella de la inauguració del Festival de Peralada. En realitat, qui va substituir Maazel com a director de la Filharmònica Arturo Toscanini va ser Bundit Ungrangsee, però per reforçar encara més la condició de vedet de la vetllada, Vengerov va capitalitzar, amb el Concert per a violí de Beethoven, la segona part de la sessió. Per desgràcia, a casa nostra aquesta genial partitura no està de sort darrerament.

Després de la decebora (per glacial) versió que va oferir Gidon Kremer amb l'OBC, Vengerov va oferir un festival de narcisisme interpretatiu esbalaïdor, i va tallar en tot moment les ales del concert amb continus esllanguiments (alimentats a més per un exànime acompanyament) per donar preponderància a la seva exhibició tècnica abans que a l'escalf poètic dels pentagrames. A Vengerov no li cal demostrar que és un dels millors solistes del món i, de fet, en termes violinístics, la prestació del siberià va ser impressionant, amb un domini del so espectacular, per això mateix sap encara més greu tant talent malbaratat en un Beethoven capriciós i irritant, de contrastos artificiosos i limitada imaginació poètica.

Com si fos un Doctor Jekyll i un Mister Hyde de l'arc, Vengerov es va revelar com un consumat xouman en la divertida (i una mica allargassada) propina que va oferir, una recreació de la història del toro Ferdinand, famós pel clàssic i oscaritzat curt de la Disney del 1938 i que va ser musicat pel britànic Alan Ridout. El violinista siberià va convèncer més explicant les aventures d'aquest delicat brau que passa el temps olorant flors que capbussant-se en les sublimitats beethovenianes.

La presència de Vengerov va convertir la Novena simfonia de Dvorák en un tan inusual com susbtanciós primer plat. Èmul del seu mentor Maazel, amb una gestualitat que recordava la del veterà mestre (ha estat director suplent de la Filharmònica de Nova York, de la qual Maazel és titular), Bundit Ungrangsee va oferir una versió servicial, amb algun rubato exagerat, lirisme més aplicat que inspirat i ben poca cura en les transicions. L'orquestra italiana va mostrar una bona conjunció, amb un so més aplaudible en la corda que en un metall amb massa impureses. Per no ser menys que el seu solista, Ungrangsee també va donar una propina, l'obertura de Guillaume Tell de Rossini, això sí, només el vistós final (recorden El llanero solitario?).

Xavier Cester
Avui