Cerca de crítiques

Enquesta

La tsarina Cecilia sedueix

7/11/2015 |

 

Programa: Cecilia Bartoli i el Conjunt I Barocchisti. Director: Diego Fasolis

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Cecilia Bartoli, la diva del barroc, ens ha tornat a visitar, aquest cop per presentar-nos l’àlbum dedicat a l’òpera de la cort de les tsarines del segle XVIII a Sant Petersburg. Fidel al seu estil personal, la mezzosoprano romana, malgrat haver-se anunciat que estava refredada, va oferir un concert radiant, ple de focs artificials i de màgia, que només ella sap transmetre. L’acompanyava la formació I Barocchisti, dirigida per Diego Fasolis, que van culminar una vetllada fabulosa.

El concert, però, no va estar dedicat íntegrament a l’àlbum Sant Petersburg, sinó que Bartoli va elaborar un programa amb moltes altres peces, entre les quals va destacar un primer bloc dedicat a Vivaldi, que va obrir el concert amb l’obertura de Farnace. Des del primer moment vam veure clarament que I Barocchisti era una formació brillant, plena d’energia, que tocava el barroc italià amb aquell so estripat que el caracteritza. Bartoli va aparèixer amb un vestit blanc, el color que ha triat per simbolitzar el fred de Rússia, i va engegar amb tres àries de les òperes Ottone in villa, Orlando furioso i la famosa «Agitata da due venti», de Griselda, de Vivaldi. Havent-se anunciat que la cantant estava refredada, li vam perdonar una certa manca d’energia i unes coloratures poc àgils en la primera ària. A la segona va oferir un so absolutament pur i nítid, però poc incisiu i penetrant. Quan va arribar el torn de Griselda, una de les seves àries estrella, Bartoli encara no s’havia eixorivit. En va fer una execució tècnica immaculada, amb unes coloratures perfectes aquesta vegada, però hi faltava l’energia exuberant que desprèn de natural la mezzo romana.

La cosa va fer un gir a la imponent ària «Gelido in ogni vena», de Farnace, en què Bartoli es va descobrir i va desplegar tot el seu talent i expressivitat en una interpretació colossal i estremidora. Va demostrar un domini impressionant del pianíssim i amb una expressivitat màxima, tant vocal com facial i corporal, i una compenetració perfecta amb l’orquestra, va deixar el públic bocabadat. A partir d’aquí Bartoli va deixar enrere qualsevol deix de malaltia i acabat el bloc dedicat a Vivaldi, va oferir-nos àries de dos compositors que van treballar a la cort de Sant Petersburg com Hermann Raupach —de qui va cantar una ària en rus— i Francesco Araia.

Cal destacar el paper de l’orquestra, que va saber interpretar de manera idònia tant l’estil barroc italià, amb un so més auster i estripat, com l’estil clàssic de Galuppi o Hasse, d’un so més refinat i delicat. A més a més, tothora va estar al servei de la cantant, en una simbiosi perfecta. A la segona part, Bartoli, amb un vestit verd, va fer gala d’un preciosisme vocal exquisit en els ornaments de molts passatges, especialment en les notes trinades. També va fer una notable demostració de fiato en notes que semblaven inacabables. En totes les àries va mostrar una veu homogènia, compacta, amb greus molt sòlids, aguts dolços i per damunt de tot, va imprimir el seu segell al concert: el d’una energia desbordant que va fer vibrar tot el públic. Com a colofó, va oferir una propina del seu àlbum anterior, Mission, i finalment, una segona ària en rus, per a la qual va aparèixer abillada amb un abric blanc i un barret de pell al més pur estil d’una tsarina plena d’autoritat. Sens dubte, la capacitat de seducció de la tsarina Cecilia és infinita, i és que sota la simpatia i la brillantor que irradia, hi ha un nivell altíssim de qualitat musical.

Elsa Álvarez Forges
Núvol