Al cicló Bartoli no l’atura ni un molest refredat. El públic del Palau de la Música es va tornar a rendir davant una fórmula, no per coneguda, menys diabòlicament efectiva. La mezzosoprano italiana combina en quantitats industrials una curiositat insaciable per descobrir els racons més arcans del repertori, una expressivitat abrusadora en tot el ventall emocional imaginable (del plany a l’exultació, de la fúria a la picardia) i una tècnica abracadabrant que li permet resoldre de forma fulgurant els passatges de virtuosisme més embogit així com desplegar un fil de veu durant el que sembla una eternitat, tot plegat coronat per un hàbil sentit de l’espectacle. Tots aquests ingredients van estar presents en un programa que, aquest cop, no era tant la presentació d’un dels concept albums dels quals Bartoli té el secret de l’èxit artístic i comercial, com un repàs a diversos dels seus interessos.

Excepte error, Bartoli no ha cantat cap òpera sencera de Vivaldi, però el seu exemple ha estat decisiu en l’atenció que el corpus líric del prete rosso ha rebut als últims anys. Ja fos en deliciós diàleg amb la flauta de Jean-Marc Goujon a Orlando furioso o en un corprenedor Farnace, la mezzosoprano va estar tan magistral com en la recreació de l’art dels castrats en peces de Hasse o Porpora, o en el duel amb la trompeta de Thibaud Robinne en l’ària de Steffani que va servir de primera propina.

L’entusiasme del conjunt suís I Barocchisti

L’epicentre de la sessió, durant la qual el conjunt suís I Barocchisti de Diego Fasolis va exhibir el mateix entusiasme que la seva estrella canora, era el darrer recital editat per Bartoli, St. Petersburg, centrat en exemples poc coneguts de la penetració de l’òpera a la Rússia del segle XVIII. Destacaven les àries en rus de l’alemany Hermann Raupach, com la que va tancar la vetllada, amb Bartoli, amb abric i barret de pell, passejant-se per l’escenari com el que és: una tsarina del cant.