Cerca de crítiques

Enquesta

L’Hèctor Parra de BCN216

1/11/2015 |

 

Programa: BCN216. Hèctor Parra

Lloc i dia:PETIT PALAU

 

El Petit Palau va acollir un concert integral d’Hèctor Parra a càrrec de l’ensemble de llarg recorregut BCN216. Es van interpretar obres de diferents etapes del compositor, com Abîme-Antigone IV (2002) o Vers le blanc (2013). El resultat va ser un espectacle sòlid i inspirador, amb música instrumental i electroacústica. 

El nom d’Hèctor Parra ressona per totes les parets dels auditoris i centres musicals Barcelonins. Just aquest cap de setmana, el compositor havia estat impartint classes al “Curs Internacional de Composició Institut Français- Barcelona Modern Project”, dirigit principalment a la formació de joves compositors i la difusió de les seves obres. Una activitat trepidant que el situa en primera línia, tenint en compte la seva residència a l’Auditori i el fet de ser compositor convidat al Palau, on dimarts es va fer el seu segon concert integral a càrrec de l’ensemble BCN216.

El concert va ser un mostruari força complet de la música de cambra del compositor català. Abans de començar, Parra va sortir a l’escenari –un Petit Palau sense platea- per comentar la seva música i manifestar que el treball amb els músics d’aquí el fa tornar a sentir arrelat, després de 13 anys vivint a París i movent-se, essencialment, en la zona francoalemanya. El músic va advertir que, malgrat les innovacions tècniques de modulació de color que neixen als anys seixanta, sempre busca el fraseig i la bellesa de les melodies. De fet, en una entrevista em manifestava que era un músic “essencialment melòdic”.

El concert va començar amb una obra amb doble influència: en el concepte, el 2006 es va inspirar en les teories de la física Lisa Randall, autora d’un model universal en cinc dimensions, i, de l’altra, a nivell musical, té reminiscències del Trio de Schönberg, pel plegament de les melodies i els crits d’auxili de les cordes. L’String Trio d’Hèctor Parra presenta, com el conjunt de la seva obra, subtileses sublims, que requereixen una oïda afinada. La inclusió de la música electrònica introdueix aquesta cinquena dimensió de Randall, que estableix un diàleg amb els instruments de manera molt ben integrada en el discurs musical.

Alex Ramírez va interretar Cos de matèria – Antoni Tàpies ‘in memoriam’ (2012), una obra escrita en el marc del cicle d’homenatges a creadors plàstics de Parra. És una obra amb un to vital pausat, que es contraposa amb moments de més agitació però que, en definitiva, recorda a un plany, com –i recorrem novament Schönberg- la sisena peça dels Sechs kleine Klavierstücke op. 19 dedicada a Mahler, que és, sens dubte, un dels tributs més emotius de la música del segle XX per la seva capacitat expressiva, amb el seu caràcter ombrívol, amb el contrapunt d’acords que sonen com campanes, com si fossin les campanades a la mort de Mahler, esdevinguda el 1911. La interpretació pianística va ser molt reeixida.

La primera part es va tancar amb una obra que va portar problemes al violoncel·lista Marc Galobardes –se li va trencar una corda-, una nimietat a comparació de l’impacte que va provocar l’obra per a instrument sol i electrònica. Originàriament, està pensada per acompanyar dansa, però en la seva versió solista va resultar totalment satisfactòria. L’aube assaillie (2004-2005) presenta una electrònica molt matèrica i la instrumentació funciona a partir de petits segments que es van juxtaposant, sempre amb petites melodies que es filtren entre els intersticis.

Parra havia confessat que Andante sospeso (2003) és una obra dedicada a la seva dona, l’Imma. L’amor es podia percebre en la peça per a piano (David Casanova) i flauta (David Albet), que explora dues concepcions contraposades: una de fluïda i contínua i l’altra, suspesa i estàtica. L’obra és un sospir, amb les notes sostingudes a l’aire, com quan et quedes sense alè corprès per una emoció.

Vers les blanc (2013) és un indicatiu de les seves tendències estètiques actuals. Contrasta l’estatisme del piano d’Àlex Ramírez amb la melodia, extremadament emotiva, del violí d’Elena Rey, que combinava sons abruptes i aspres amb fregaments més convencionals de les cordes. Una evolució cap a la condensació temàtica que no es troba tant a Abîme-Antigone IV (2002), l’obra més antiga que es va presentar, en què els instruments es van cedint el protagonisme. Cap al final, l’obra pren més dramatisme, fruit, potser, de la rauxa d’una més tendra joventut de l’autor, que té interès d’oferir un cert virtuosisme. Francesc Prat va dirigir amb moviments una mica exagerats, pres per l’emoció del moment.

El concert de BCN216 era necessari, alhora que complementari a la magnífica actuació de José Menor del mes passat. Aquest tipus d’esdevediments ajuden, alhora, a alimentar formacions de casa i a descobrir talents també d’aquí, com Hèctor Parra, que normalment podem sentir a l’estranger.

Aina Vega Rofes
Núvol