18/7/2004 |
Que una orquesta de joves (molt joves, a vegades) s'arrisqui a presentar en concert el Rèquiem alemany de Brahms, prologat a més per la Música fúnebre de Lutoslawski, pot semblar un suïcidi premeditat. Tots sabem les dificultats de totes dues obres: a Lutoslawski, de tota mena; en el mestre alemany, sobretot per la complexitat del pensament, per la riquesa contrapuntística, essencialment en el cor, per la seva monumentalitat... És una obra poc interpretada i que, més d'un cop, ha donat un disgust a orquestres i directors de renom. Doncs bé, aquesta arriscada aposta, repeteixo, va tenir (agradabilíssima sorpresa) una execució molt digna, en què es va aconseguir a vegades una altura artística respectable. No és, doncs, qüestió d'assenyalar errades o defectes, que van ser mínims, sinó de lloar la feina titànica que van realitzar director, cors, solistes i orquestra i confessar l'alegria que va suposar, ja dic, aquesta molt digna versió d'una obra que no se sol escoltar amb gaire freqüència. Analitzant la versió, seria convenient començar per la direcció: pulcríssima en el gest, exacta, de valor inestimable en el temps i en els matisos, en la dinàmica en general, tal com és obligatori per dur una orquestra d'aquest tipus, en què qualsevol indecisió pot resultar fatal. Si a aquest aspecte tècnic li afegim una visió general de l'obra, molt rica en matisos, en la qual va aconseguir moment de passió amb facilitat, només podem felicitar la feina de Lutz Köhler i desitjar que la seva permanència al capdavant del conjunt sigui el més durador possible.